M@re Nostrum

El Titanic
Descansi en pau?
per Miquel Pontes

es de fa temps, vénen apareixent en els mitjans de comunicació notícies relacionades amb el naufragi més famós de la història, el del Titànic.

No us heu preguntat mai per què segueix viu un fet ocorregut fa més de 80 anys?

Els grans vaixells sempre han fascinat el públic, i un enfosament no deixa d'atraure l'interès de la gent, a causa de la magnitud del sinistre i dels milers de petites tragèdies que el mar silencia amb les seves tot poderoses aigües, però que hi ha cops que ens arriben gràcies als supervivents, quan n'hi ha.

EL TITÀNIC

El Titànic, vaixell insígnia de la companyia White Star Line, es va enfosar el 15 d'abril de 1912, davant la costa de Terranova. Es va endur les vides de 1.500 persones. Aquella nit, les classes socials no van servir per decidir qui hauria de morir i qui no. Ser ric o ser pobre no va tenir res a veure en la multitud d'escenes d'heroisme (i de covardia, per què no dir-ho) que es van observar en aquell desafortunat vaixell.

L'enfonsament del Titànic és una gran història, humana i plena de controvèrsia, sobre la que s'ha parlat molt i escrit més. Fa poc va tornar a l'actualitat arran del fracassat intent de rescat d'una secció del derelicte, que descansa sumergit a les profunditats de l'Oceà Atlàntic. També s'han fet alguna pel·lícules de cinema amb motiu del desastre.



Posició de l'enfonsament del Titanic

L'enfosament del Titànic possiblement va ser provocat per l'excessiva confiança en les possibilitats reals del vaixell, el més ràpid, gran, modern i luxós de l'època. El desastre, que va acabar amb aquest orgullós producte de la tecnologia de principis de segle, té un cert paral·lelisme amb l'explosió, el gener de 1986, de la llançadora espacial Challenger, la que també era la més gran i més complexa nau mai construïda.

COM ERA EL TITÀNIC?

El Titànic, construït a les drassanes Harland & Wolff de Belfast, Irlanda, va costar uns 8.500 millons de pessetes i va ser llançat el 31 de maig de 1911. Mesurava aproximadament uns 300 metres d'eslora i uns 30 de mànega. Desplaçava 46.328 tones. Era propulsat per dues hèlices bessones de més de set metres de diàmetre i una altre, en posició central, que mesurava més de cinc metres. Tenia 29 calderes que alimentaven dos motors de vapor de 30.000 HP i una turbina de 16.000 HP. Combinats, propulsaven el vaixell a una velocitat de 22 nusos.

El Titànic tenia 28 salons i "suites" pels passatgers de primera classe, que podien escollir les seves habitacions decorades segons els estils Lluís XIV, XV i XVI, Imperi, Renaixentista, etc. Algunes d'aquestes habitacions tenien fins i tot xemenies de carbó a la sala d'estar, i llits gegantescs al dormitori. D'haver continuat sobre l'aigua constituiria un museu d'una altra època, que va arribar a la fi amb l'enfonsament.

Els preus dels billets estaven entre les 870 lliures esterlines per a un bitllet de primera classe, fins les dos lliures per a un de tercera. Evidenment, la majoria de passatgers viatjaven en tercera classe.

La seva tripulació era d'unes 900 persones. Junt amb els passatgers (entre primera, segona i tercera classe), sumaven 2.227 persones. Els 20 bots salvavides disponibles tenien una capacitat conjunta de 1.178 persones, excedint els requeriments oficials de l'època, però van resultar totalment insuficients. Potser aquest va ser el gran error del Titànic.

L'ÚNIC VIATGE

El 10 d'abril del 1912 el Titànic va començar el que seria el seu primer i únic viatge, comandat pel capità E. J. Smith, un experimentat mariner, amb una llarga carrera, que havia navegat més de dos milions de milles per a la White Star Line. Era el seu últim viatge abans de jubilar-se, així que va prendre especials precaucions per asegurar-se que tot es desenvoluparia amb normalitat.

Van partir de Southampton (Anglaterra), cap a Nova York, fent breus aturades a Chergurg (França) i Queestown (Irlanda), abans d'obrir-se pas cap l'oceà, en un intent de batre el rècord de temps utilitzat fins a la data en creuar l'Atlàntic.

A les 11:40 de la nit del 14 d'abril, a una velocitat de 22,5 nusos, el Titànic va xocar amb un iceberg per el costat d'estribor, demostrant una altra vegada, la inferioritat de l'home davant de la natura: se suposava que els icebergs no arribaven a latituds tant baixes.

El gran xoc va alarmar bastants membres de la tripulació així com alguns passatgers que eren a les cabines. Els passatges no es van despertar tant pel soroll de l'impacte com pel soroll, i la visió, de l'aigua gelada entrant al casc.

El Titànic tenia bots salvavides per a 1.178 persones, però només els van abordar 705, principalment dones i nens, encara que alguns homes, després d'haver saltat a l'aigua des de la coberta, també van pujar als bots, salvant d'aquesta forma la vida.

"Les dones i els nens primer!" va ser la frase que va caracteritzar aquella nit, si bé moltes dones es van quedar a bord del vaixell per no separar-se dels seus marits, van preferir morir junts.

Mitja hora després del xoc emetia el Titànic la seva primera crida de socors, que va ser rebuda per, al menys, cinc vaixells.

En menys de tres hores des del xoc, a les 2:20 del 15 d'abril, el Titànic s'enfosava amb 1.522 persones a bord, entre passatgers i tripulació, a quasi 25 kilometres de la posició que es va transmetre en el moment del xoc.

Un dels mites sobre el Titànic parla que l'orquestra del vaixell va estar tocant tot el temps. Sembla ser que al principi, sobre les 00:15 h, es van instal·lar a l'entrada del saló de Primera Classe, però van acabar tocant a la coberta dels bots salvavides.

Se suposa que van col·laborar a elevar els ànims dels passatgers en aquells amargs moments, amb cançons animades i populars.

Es recorda encara com el vapor Californian, a una distància de tan sols unes milles, va ignorar els cohets de socors i els missatges del Titànic, ferit de mort. Més tard, a trenc d'alba, el trasatlàntic Carpathia va arribar, a tot vapor, al lloc de la tragèdia per recollir als supervivents que quedaven. El Carpathia va poder salvar molta gent, però quants van morir esperant?

El segon oficial del Titànic, Mr.Lightoller, rescatat pel Carpathia, va escriure les següents paraules al veure enfonsar-se el seu vaixell en fons fosc i profund Oceà Atlàntic: "Lentament, quasi majestuosament, la immensa popa es va elevar amb les hèlices i el timó fora de l'aigua, fins que va assolir una posició perfectament vertical. Llavors es va esmunyir suaument sota l'aigua del fred Atlàntic... Com una pregària tot el món va murmurava "Se n'ha anat"... I se n'havia anat. L'insumergible Titànic es va esfonsar en el seu viatge inaugural entre Gran Bretanya i els Estats Units".

Es va intentar culpar el director de la companyía White Star Line, J. Bruce Ismay (que també va sobreviure a l'enfonsament), de fer navegar el Titànic en una ruta masa al Nord, a altes velocitats, sense les suficients precaucions.

EL DESCOBRIMENT

El lloc on el Titànic va ésser descobert per una expedició patrocinada per l'Institut Nortamericà d'Oceanografia de Woods Hole i l'Institut Francès d'Oceanografia (Ifremer) i comandada pel Dr. Robert D. Ballard.

El van localitzar l'1 de setembre de 1985 sota 3.810 metres d'aigua, a uns 531 quilòmetres de la costa de Newfoundland, Canadà. Per arribar al derelicte es va utilitzar el petit submarí DSV Alvin, especialment dissenyat per a suportar la immensa pressió que regna a 4.000 metres de produnditat, uns 400 Kg/cm2.

L'ALVIN

L'Alvin medeix uns 7 metres d'eslora i uns 2,5 metres de mànega, desplaça unes 15 tonelades, i podia operar fins a profunditats de 4.000 metres, que foren ampliats l'any 1994 fins 4.500, gràcies a unes importants reformes a la seva estructura.

Aquest petit submarí navega lent, amb una velocitat màxima de 2 nusos, i es mou, gràcies als seus 5 propulsors hidràulics, que li permeten moure's en 3 dimensions. La seva velocitat de creuer és de tan sols 1 nus. Pot estar submergit entre 6 i 10 hores, mentre que el seu sistema de suport vital permet que la seva tripulació completa, de tres homes, visqui durant 72 hores.

Per la manipulació d'objectes externs van utilitzar dos braços manipuladors externs en la seva part davantera, que són capaços d'aixecar 100 quilògrams i que tenen un abast d'uns dos metres. Per la resta, l'Alvin està ple de càmeres de foto i video, ordinadors i sensors de tot tipus que li permeten efectuar el seu arriscat però interessant treball.

El Dr. Ballard i els seus col·legues van dissenyar i construïr un petit robot submarí, el Jason Jr (que anava unit a l'Alvin mitjançant un cordó umbilical d'uns 80 metres), perquè entrés al Titànic, i fotografiés l'interior, cosa que va assolir uns mesos després, a començaments de 1986. Aquesta expedició va permetre documentar millor l'enfonsament.

El lloc de l'enfonsament és, segons va escriure el propi Dr. Ballard, director del projecte del Titànic, "un lloc tranquil, pacífic i adequat perquè descansin les restes d'una de les majors tragèdies del mar. Pot romandre així per sempre i pot ser que Deú beneeixi aquestes ànimes que acabem de trobar". De tota manera, malgrat el compromís del Dr. Ballard, sembla ser que aquest lloc no està destinat a restar en l'oblit.

HEM DE DEIXAR EL TITÀNIC COM ESTÀ?

Res ha generat més polèmica que la recuperació d'objectes del Titànic. Alguns sostenen que el derelicte és com cementiri, la pau del qual no pot ser alterada en honor als que hi van perdre la vida. Uns altres creuen que ha de considerar-se com un monument arqueològic similar als d'Egipte, i que per tant ha d'efectuar-se una feina d'investigació i recuperació adequada.

En res s'assembla l'expedició del Dr. Ballard amb la que va tenir lloc fa uns mesos, patrocinada per l'empresari, ex-venedor de cotxes BMW, George Tulloch. La companyia RMS Titànic Inc., que va adquirir fa poc els drets sobre el naufragi i que presideix el senyor Tulloch, va enviar una sèrie d'invitacions a persones rellevants d'Estats Units perquè participessin en un moment històric: el reflotament d'una porció del casc del Titànic.

Van conseguir vendre 1.600 passatges per assistir a l'acte, en viu i en directe. Es va arribar a pagar quasi 900.000 pessetes per una plaça en un dels dos luxosos transatlàtics, el "Island Breze" i el "Royal Majesty", desplaçats expressament al lloc dels fets. En aquest creuer s'oferia el mateix menú que en el Titànic, així com la possibilitat de compartir la taula amb personatges famosos.

Per elevar el gran tros del casc (de una mida de 7 per 6 metres i un pes de 15 tones) es van utilitzar tres grans globus elevadors, plens de gasoil (que al ser líquid no comprimible) per evitar que, en pujar, el contingut dels globus s'expandís 400 cops el volum ocupat en el fons, cosa que pasaría si aquests globus estiguessin plens de gas, concepte familiar per a tots els submarinistes. Havien d'ésser quatre globus, però un d'ells es va perdre abans de començar l'operació.

Aquest globus, que podien aixecar fins 3.500 Kg cadascun, es van llastrar amb 25 tones de cadenes i es van deixar caure al fons. Amb el submarí de profunditat Nautile, semblant a l'Alvin, i que també disposa de braços de control remot, van lligar uns cables entre els globus i els ulls de bou del tros de casc que calia aixecar.

Un mecanisme acústic desprenia les cadenes de llast dels globus i permetia al tros de casc aixecar-se fins a la superfície. Però un dels sistemes acústics va fallar, per la qual cosa el tros de casc va quedar flotant a 165 metres del fons, on va tornar finalment. L'operació va resultar un complet fracàs. Sembla ser que el Titànic es resisteix a perdre la seva integritat.

Si l'operació hagués resultat, un cop a la superfície el tros del casc, uns altres bussejadors hi haurien afegit altres globus elevadors més petits que el mantindrien surant, per dur-lo remolcat fins a terra ferma.

Els arqueòlegs de tot el món s'oposen a les activitats de Tulloch, que és l'únic que les qualifica de científiques. De totes formes, allò que ningú discuteix és que el fet de recobrar les restes del naufragi, encara els més petits, constitueix en si un gran repte tecnològic, tenint en compte la immensa pressió regnant a aquelles profunditats.

Ja al 1987, Tulloch va organitzar una expedició que va permetre recuperar més de 4.000 objectes del Titànic. Encara que els tribunals van deixar ben clar que els objectes no podien posar-se a la venda, Tulloch va aconseguir obtenir beneficis econòmics organitzant una exposició al Museu Marítim de Greenwich, que fou visitada per 700.000 persones. A més, va posar a la venda allò que no eren exactament objectes, com trossos de carbó o el llistat de passatgers del vaixell.

Quant a l'estat dels objectes a aquestes profunditats, acostuma a ser bó, ja que l'aigua, a 4.000 metres de profunditat, sol ser tranquil·la, i la sedimentació de les partícules en suspensió, lenta. La baixa temperatura (al voltant dels 4 graus) ajuda a la conservació, perquè la proporció de les reaccions químiques es redueix a la meitat quan la temperatura baixa 5 graus. Si l'objecte no és buit i ple d'aire, es conserva bé, ja que no pateix l'enorme pressió que arribaria a deformar i fins i tot trencar qualsevol objecte buit en que no pogués entrar l'aigua.

Quant a l'estat de la fusta que conformava gran part de la decoració del derelicte, aquesta sí que ha estat destruïda, víctima dels barrinadors marins, uns organismes que ataquen i mengen la fusta, a no ser que estigui coberta de fang, i mancada d'oxigen, ja de per si no gaire abundant a aquelles profunditats. Els objectes de vidre, la majoria dels metalls i les ceràmiques recuperades fins a la data es troben en bon estat.

VA PODER EVITAR-SE LA CATÀSTROFE?

Estudis efectuats a partir de les imatges submarines demostren que l'impacte de l'iceberg no va tallar les planxes d'acer del costat del Titànic, sinó que senzillament va arrencar els reblons que unien les planxes, les quals, en separar-se, van provocar l'entrada massiva d'aigua en un vaixell que, suposadament, era insumergible.

Després de 80 anys al fons s'ha especulat sobre si l'acer que es va utilitzar en la construcció del casc del Titànic, amb un alt contingut de sofre, era el més adequat.

Efectuant proves de resistència comparativa amb l'acer que s'utilitza en la construcció del vaixells d'avui en dia i el del Titànic, resulta que aquest darrer és molt resistent a la tensió, però és molt fràgil, és a dir, suporta molta pressió sense deformar-se, però un cop es trenca, en canvi, l'acer modern és doblega davant la força del cop, però no es trenca.

Altres especulacions apunten en la següent direcció: què hagués passat si el Titànic hagués xocat frontalment contra l'iceberg? Segurament hagués destrossat la proa, amb la qual cosa 3 o 4 compartiments estancs haurien quedat inundats. Però, en aquest cas, probablement hagués continuat flotant.


PER MÉS INFORMACIÓ...

Aquells intrèpids lectors que desitgin ampliar la informació sobre el tema, poden buscar a Internet, on trobaran tota mena d'informació, des de llibres sobre el tema fins música inspirada en el desastre. També trobaran les coses més insòlites, com els menús de primera classe o les llistes de passatgers. També hi abunden els mapes de la zona del desastre.

Vet aquí algunes adreces relacionades:

El Titanic de Juan Carlos

The Story of the Titanic  

Posted Aboard RMS Titanic

Carlisle`s Titanic Home Page

The RMS Titanic Radio Page

SS Titanic II White Star Trans-Atlantic Line

Titanic Links Page

La Radio del Titanic

Titanic Radio Transcript

Web sobre la película Titanic de James Cameron

Per altra banda, la bibliografia existent és extensa, no només a nivell de material imprés, sino pel·licules, videos i documentals de tota mena.

Bibliografía sobre el Titanic

Podem veure algunes imatges més relacionades amb la tragèdia:

Galeria de fotos del Titanic

Per als amants del cine, vet aquí la filmografía existent sobre el tema:

Las Películas del Titanic

Espero animar així alguns lectors a investigar sobre els temes marins. Són, per si mateixos, apasionants.

 

  Navegación rápida

   


Aviso Legal

© Miquel Pontes 1996-2017  Todos los derechos reservados


Última modificación: 07 d’agost 2017 06:03


Hemos recibido visitas