|
|
|
El març del 1993 una expedició de l'Associació per l'Estudi i Conservació del Vell Marí (ISIFER), amb la col·laboració de les autoritats mauritanes, va descobrir una colònia d'uns 300 individus al litoral atlàntic, a cap Blanc, situat en l'antic Sàhara espanyol. Fins ara la població mundial d'aquest mamífer es reduïa a unes desenes al mar Negre, entre 100 i 150 en illes turques i gregues i unes 15 a Madeira. Segons Àlex Aguilar, professor titular de biologia animal de la Universitat de Barcelona i membre del projecte, "cap d'aquestes poblacions té, en principi, capacitat per recuperar-se, ja que estan massa fraccionades". Al nord d'Àfrica, però, la situació va resultar esperançadora. Paradoxalment, la guerra entre el Marroc i el Front Polisario per la soberania de l'antiga colònia espanyola del Sàhara i la inaccessibilitat de l'indret van convertir la colònia de cap Blanc en un santuari per a aquesta espècie. Fa tres anys es va encetar el projecte, una iniciativa que engloba científics de l'ISIFER, de les universitats de Barcelona i Las Palmas de Gran Canària amb la col·laboració de l'Icona i del govern de Canàries desenvolupat a través d'un projecte Life de la UE. "A banda d'avançar en els coneixements de la biologia d'una de les foques més desconegudes del món, el projecte volia descobrir exactament el nombre d'individus i la situació en la qual es trobaven. La finalitat era valorar les possibilitats de supervivència si una part de la població era traslladada a un altre lloc", explica Aguilar. "Es tractava de produir un altre nucli poblacional, d'una espècie que migra molt poc de forma natural, per evitar tenir la població més gran del món concentrada i per tant vulnerable a qualsevol catàstrofe local." La tasca de controlar els individus no va resultar gens fàcil. Així com els mascles adults viuen apartats de la colònia, les femelles i les cries viuen en grups distribuïts en un parell de coves (separades per més d'un quilòmetre), als penya-segats. Una càmera de vídeo al sostre de cada cova permet controlar en cada moment el que succeeix a dintre. A més, els individus són fotografiats i identificats al laboratori per les marques naturals que tenen sobre la pell. Els cadells, però, són més difícils de veure i no acostumen a tenir cicatrius. Els biòlegs van idear la manera d'accedir-hi despenjant-se des de dalt mitjançant un cable, superant així l'accidentabilitat del terreny i les mines que la guerra va deixar sembrades arreu. Els petits es manipulen per ser identificats i marcats. Així es va fer el recompte de tots els individus, en total 317, i estudis sobre biologia, comportament, taxes de reproducció i variabilitat genètica. Els resultats de l'estudi es van presentar a finals del 1996. El comitè científic del vell marí de la Unió Internacional de Conservació de la Naturalesa (UICN) va valorar molt positivament les investigacions. El comitè estava en el punt de decidir sobre el trasllat d'individus a les Canàries -a Amanay (Fuerteventura) i a l'illa Alegranza (Lanzarote)-, quan una epidèmia va canviar la situació dràsticament. "L'estiu passat es va detectar una malaltia que va conduir la colònia a una situació dramàtica. En poques setmanes més de la meitat dels individus van morir", reconeix Aguilar. L'equip de seguiment ha localitzat fins avui 117 cadàvers. Tots ells, excepte tres cries, eren adults mascles i femelles. Es té constància de 80 a 120 individus vius. "Encara no es tenen totes les dades, perquè a més de la mortalitat de la mateixa malaltia els animals es van veure forçats a dispersar-se, marxant de les coves on s'amuntegaven els cadàvers", explica Aguilar. Ara, l'epidèmia ja ha passat. L'últim animal mort va aparèixer el 19 de juliol passat. Entre l'agost i el setembre els supervivents han anat tornant. Encara es confia que en torni algun més. Els biòlegs especulaven entre diverses hipòtesis, però finalment tot fa pensar que la malaltia l'ha produït una toxina. "L'epidèmia -diu Aguilar- va coincidir amb un augment de fitoplàncton carregat d'agents tòxics. Concretament un dinoflagel·lat, Alexandrium minutum, que produeix toxines diarreiques i paràlisi nerviosa. Les foques l'haurien ingerit a l'introduir-se en la cadena tròfica a través de peixos fitòfags, que a l'alimentar-se d'aquest fitoplàncton haurien acumulat les seves toxines." Se sap que els adults es desplacen per buscar aliment entre 10 i 40 km de la costa. En canvi, els joves no s'allunyen de les coves i tenen una dieta diferent. "Els símptomes de les foques malaltes i el fet que les cries no s'hagin vist afectades són les principals raons per descartar els virus, com a causa de la malaltia. Un virus actua potencialment en qualsevol individu, per tant hauria afectat els cadells a través del contacte de les mares. És significatiu que precisament les cries, que tenen una dieta diferent de la dels adults, hagin sobreviscut", afegeix Aguilar. Les tasques es recondueixen ara a esbrinar el nombre exacte de supervivents i revalorar el trasllat d'individus. El comitè científic de la UICN es reunirà al desembre a Amsterdam. Segons reconeix Aguilar, "serà difícil decidir si cal deixar la reduïda colònia com està, vulnerable als factors externs, o si és millor segmentar una part de la població i traslladar-la a Canàries". En tot cas, la supervivència del vell marí, l'única foca mediterrània, dependrà d'aquesta decisió. |
| |||||||||||
l vell marí és una de les deu espècies més amenaçades del planeta.
Una epidèmia n'ha reduït aquest estiu a menys de la meitat la colònia més important, a
la costa de Mauritània 
