M@re Nostrum

Suspensívors antàrtics
por Joandomènec Ros
Catedràtic d'ecologia de la Universitat de Barcelona

Publicat al diari AVUI del 07/03/98

"Els suspensívors bentònics antàrtics pertanyen a grups també presents en els nostres mars, com esponges i cnidaris (sobretot gorgònies i hidraris)"

Quan el lector llegeixi aquestes ratlles jo encara seré embarcat al Polarstern, un vaixell oceanogràfic i trencagels propietat de l'AWI (Alfred Wegener Institut für Polar und Meeresforschung, de Bremerhaven, Alemanya), especialment preparat per treballar en mars freds.

Des de mitjans de gener i fins a finals de març participo, amb diversos equips d'investigadors majoritàriament alemanys, però també d'altres països, en una campanya oceanogràfica que durarà dos mesos i mig i que ens permetrà respondre algunes preguntes interessants sobre la biologia marina de l'oceà Antàrtic, més concretament del mar de Weddell i de la península Antàrtica.

La campanya és l'ANT XV/3 de l'AWI, inscrita dins del programa internacional EASIZ (Ecologia de la zona de gel marí de l'Antàrtic), i la dirigeix Wolf Arntz.

Jo estic integrat en un equip mixt (Institut de Ciències del Mar de Barcelona, Universitat de Barcelona i Universitat de Sevilla) que dirigeix Josep Maria Gili, de l'ICM, i que està centrat en l'ecologia dels organismes suspensívors del bentos antàrtic i el seu paper en la dinàmica de l'ecosistema marí i, més exactament, en el que s'anomena acoblament plàncton-bentos, és a dir, la transferència de matèria i energia des dels organismes que formen les comunitats planctòniques, que viuen suspeses a la columna d'aigua, als que constitueixen les comunitats bentòniques, que viuen installades sobre els fons marins.

El nostre és, doncs, el Grup dels Suspensívors, com hi ha el de la meiofauna (animals microscòpics o gairebé que viuen enterrats en el sediment), de les foques, dels peixos o de biodiversitat, entre d'altres.

Els animals suspensívors o filtradors són aquells que s'alimenten de partícules suspeses en la columna d'aigua, bàsicament de plàncton, però també de fragments de matèria orgànica morta, partícules que extreuen de l'aigua tot filtrant-la.

Els suspensívors bentònics antàrtics pertanyen a grups també presents en els nostres mars: esponges, cnidaris (sobretot gorgònies i hidraris; aquests són en especial els que estudia el nostre equip), briozous, crinoideus, tunicats i algun altre més, com les raríssimes holotúries antàrtiques. Però les espècies són molt diferents, i si amb prou feines comencem a saber quin és el rol dels suspensívors en altres oceans del món, a l'Antàrtic es pot dir que gairebé no hi ha res de fet.

El nostre grup, precisament, vol esbrinar si aquests organismes són una baula fonamental en les xarxes tròfiques antàrtiques. El component estacional és molt fort a l'Antàrtida: ara estem en ple estiu austral i el gel de plataforma té l'extensió mínima, però durant el llarg hivern s'estendrà una mitjana de mil quilòmetres més enllà del seu límit actual al voltant del continent antàrtic, i aquest gel no deixa passar la llum necessària perquè el fitoplàncton realitzi la fotosíntesi, base de la producció primària sobre què es munta tota la xarxa tròfica. I el clima, com se sap, és molt rigorós: la temperatura de l'aigua voreja els -2ºC, de la superfície al fons.

Per això, sembla raonable suposar que els organismes bentònics no passin set mesos de cada any sense menjar res. Deuen acumular reserves durant l'estació favorable, o bé aprofitar partícules de detritus, o l'embolcall bacterià que es forma al voltant de la matèria orgànica morta particulada, resuspesa en l'aigua pels corrents de fons (ja els hem batejat: serien, en realitat, resuspensívors), i així el seu paper d'incorporació de matèria orgànica a les xarxes tròfiques durant l'estació desfavorable segueix essent bàsic.

Els suspensívors són molt abundants en els fons profunds no afectats per l'arrossegament dels icebergs, que malmeten aquestes comunitats allà on la seva base frega sobre el fons, i les imatges que ens transmeten les càmeres submarines muntades en els robots especials de què disposa un altre equip a bord no tenen res a envejar quant a abundància de biomassa als camps de gorgònies de la Mediterrània, de pennatulacis i altres filtradors dels oceans temperats o de coralls dels mars tropicals.

Els suspensívors podrien tenir, doncs, un paper tan important com el del zooplàncton antàrtic a l'hora de concentrar la matèria orgànica, viva o morta, i d'acomboiar-la cap als seus depredadors, com els estranys i enormes amfípodes i picnogònides, i d'aquests als seus depredadors, com els peixos i calamars, i als seus depredadors, foques i pingüins, i als depredadors d'aquests, com les orques. El paper dels suspensívors, doncs, pot ser força important i parallel al del krill, les gambetes del plàncton que acomboien la producció de matèria viva cap a les balenes.

Comprovar alguns d'aquests aspectes suposa esbrinar la biologia d'aquestes espècies, i això ho fem amb diferents enfocaments. Hi ha una primera aproximació taxonòmica: la composició faunística de les comunitats de filtradors està proporcionant moltes espècies noves.

D'algunes d'aquestes espècies, totes elles colonials, s'estudia la distribució i abundància de les colònies en l'espai, i se n'estima l'esforç reproductor. També, d'algunes espècies selectes s'identifiquen i s'avaluen els continguts estomacals, que en alguns casos assenyalen una forta depredació sobre el plàncton.

Part d'aquestes tasques es fa als mateixos laboratoris del vaixell, però altres hauran d'esperar a la tornada; per exemple, cal preparar adientment moltes mostres per tal de poder estudiar la ultraestructura fina d'aquestes espècies poc conegudes mitjançant ultramicroscòpia de transmissió i d'escandallatge.

Les installacions i laboratoris freds del Polarstern permeten sotmetre animals vius a condicions experimentals adients i veure, per exemple, què i quant mengen i respiren.

Això, que dit així sembla tan fàcil, no ho és pas: aquests animals viuen en aigües a temperatures lleugerament per sota dels 0ºC; la seva captura amb els ginys de què disposem a bord, força sofisticats però que maltracten els organismes, no els deixa sempre en les millors condicions per a estudiar-ne el capteniment normal, i els dispositius experimentals precisos són, alhora que complexos, força delicats i exigents pel que fa al manteniment. Cal fer els experiments d'alimentació amb dieta natural amb aigua obtinguda de la profunditat d'on procedeixen els animals (entre 100 i 200 metres), i tampoc per a nosaltres no és gens fàcil treballar per períodes curts en laboratoris a temperatures baixíssimes.

A l mateix temps, cal un estudi bioquímic que assenyali si els cnidaris que estudiem tenen les adaptacions que els caldria per alimentar-se de material d'origen detrític (bàsicament vegetal) i dels seus descomponedors (bacteris); un estudi estequiomètric de les colònies que n'indiqui la composició bàsica i la possible adaptació a diferents estratègies biològiques; una avaluació del potencial alimentari del sediment, donat que sembla que la resuspensió d'aquest (per corrents de fons) podria explicar part de la dieta. M'he deixat algun altre aspecte de la recerca al tinter, però si els resultats surten com ens esperem (i en part hem confirmat ja), hi haurà ocasió de tornar-ne a parlar.

En el moment d'enllestir aquest text (25 de febrer), el Grup dels Suspensívors és a punt d'obsequiar a la resta de científics i tripulació del Polarstern amb una degustació de vins catalans i espanyols i d'embotit de Vic i pernil de Jabugo, per celebrar que hem acabat una part de la nostra feina a bord, la més complexa: els experiments d'alimentació i respiració de gorgònies i hidraris.

© Text: Joandomènec Ros

 

  Navegación rápida

   


Aviso Legal

© Miquel Pontes 1996-2017  Todos los derechos reservados


Última modificación: 07 d’agost 2017 06:40


Hemos recibido visitas