Ermita de Santa Cristina
(Lloret de Mar)
per Josep Mª Dacosta i Miquel Pontes

anta Cristina, a Lloret de Mar, és una ermita que es troba al damunt de la platja del mateix nom, entre aquesta població i Blanes. Des de la carretera que uneix les dues viles, hi ha una bifurcació que assenyala el camí per anar a aquest lloc tan emblemàtic de la Costa Brava.

La primera noticia que es té d'aquesta ermita ve de l'any 1376, si bé el temple actual és de finals del segle XVIII, d'estil neoclàssic i conté un altar major fet en marbre, de procedència italiana, i una interessant col·lecció d'ex-vots i vaixells en miniatura, ofrenes de mariners, en petició o en agraïment de favors a Santa Cristina.

Sota el "pi centenari" es celebra, durant la Festa Major (el 24 de Juliol, diada de Santa Cristina) un dinar de germanor de tots els pescadors, que mengen el típic estofat.

Santa Cristina té una personalitat pròpia. Les obres de construcció van ser sufragades pels habitants de Lloret, alguns del quals varen contribuir amb quantitats importants, com ara els patrons de pesca. Fins i tot aquells que, per la seva pobresa, no podien contribuir econòmicament, van aportar el seu treball personal els dies de festa.

El punt de concentració d'aquesta gent era la Plaça de l'Església, des d'on marxaven cap a Santa Cristina de Vall Arnau, on escoltaven Missa a la vella ermita, que quedava dins del recinte de la que s'estava construint, ja que no era permès enderrocar l'antiga fins que la nova ermita fos acabada.

L'estil arquitectònic és, predominantment, greco-romà. El més interessant, artísticament parlant, és l'altar major, fet amb marbre de diferents colors. El retaule és una gran pintura d'un autor desconegut, de l'escola toscana, que representa la mort de Santa Cristina.

A la nau i a la Sagristia es pot veure una col·lecció d'ex-vots consistent en vaixells en miniatura, oferts a la Santa pels mariners. Els més famosos, el "Sebastià Gumà", premiat amb una medalla de plata a l'illa de Cuba, una nau de 62 canons i una petita nau de marfil, de delicada manufactura, tots del segle XVIII.

La devoció a Santa Cristina va moure al poble a adquirir, al llarg dels segles, tres de les relíquies més importants de la Santa: el crani, una costella i un fèmur. Aquestes dues últimes relíquies van desaparèixer durant la revolta del 1936. Es conserva el crani i un ós petit, el qual és transportat en processó marítima cada any durant les festes de Santa Cristina.

Vista de l'ermita des del pi monumental

Atesa la tradició dels lloretencs a visitar l'ermita de santa Cristina, especialment en els aplecs dels Perdons, que s'escau el segon diumenge de Quaresma- i per la diada de la patrona, el 24 de juliol, aquest indret és molt concorregut -a més s'hi celebren molts casaments- i sobre el qual s'ha escrit diversa bibliografia.

"Oh, les nostres platges! Amagades entre penyals, tenen un encant inexplicable. Són unes planícies que se'ns brinden enmig de cert secret. Riuen entre les roques, i llur color s'assembla de tal manera al de les carns rosades d'una fresca donzella, que si les nimfes de la faula fossin una realitat i s'hi ajaguessin després del bany, fàcilment passarien desaparcebudes, per tal que llur nuesa es confondria amb el to de les castes arenes….

I ja que he parlat de les nostres platges, no vull deixar de fer menció de la de Santa Cristina, que és la perla de totes elles. El seu pendís és tan suau; les seves arenes tan fines; les flors que hi creixen, tan extraordinàries; la vegetació que l'enronda, tan ufanosa, i el mar que la banya, tan manyac, que tota ella respira una mena d'idealisme femení. Res més escaient que assignar-li per patrona una nobilissima i santa vergeta. Abans de descobrir la seva capelleta ja sentim que la naturalesa la demana".

J. Ruyra, Entre flames, recollit per Joan Torrent en el llibre La Costa Brava vista pels escriptors catalans. Editorial Barcino. Barcelona., Entre flames, recollit per Joan Torrent en el llibre La Costa Brava vista pels escriptors catalans. Editorial Barcino. Barcelona.

Al costat del santuari hi ha una petita placeta amb vistes al mar, al bellmig de la qual emergeix un superb pi, sota el qual s'han celebrat nombrosos menjars populars i fins i tot una reunió del Consell de Govern de la Generalitat republicana, al 1934.

Josep Pla n'escriu: n'escriu:

"I del gran pi, del pi gros de Santa Cristina, ¿què no se n'hauria de dir? Quants àpats no s'han fet sota des seves frondes, quants suculents arrossos, saboroses llagostes, pollastres daurats no s'han menjat al seu voltant! Pocs llocs hi ha en tota la costa en què la naturalesa sigui més propícia als prudents i ordenats plaers de la taula i més compatibles amb els goigs de l'esperit".

Aquest llogarret, proper al jardí botànic Pinya de Rosa, inspirà a Joaquín Sorolla, eximi artista valencià, que va pintar aquí l'estudi del quadre Catalunya per a la Hispanic Society de Nova York. Una placa col·locada per l'obreria de Santa Cristina, recull aquests versos:

"Santa Cristina es una maravilla. Grandes pinos sobre el monte, con escollos claros de color, sobre una mar maravillosa, de azul y verde. Algo griego y estupendo." Joaquín Sorolla Bastida 30.9.1915

En Mn. Felip Gibert, rector, al segle XVI va composar aquests goigs de Santa Cristina:

Bibliografia

• Pla, Josep. Tres Guies. Guia de la Costa Brava. Obra Completa, tomus 30. Edicions Destino Barcelona. 1976, 1992.

• Domènec, Joan. Lloret de Mar. Col·lecció Quaderns de la Revista de Girona. Edita Diputació de Girona. Girona, 1992.

• Vela, Nora. Bibliogoigs. Goigs de Santa Cristina publicats el 24/07/2008.

© Josep Mª Dacosta