M@re Nostrum

De Llafranc a Cala S'Alguer
vorejant la costa per mar
per Oriol Gich

a punta rocosa d'en Blanc és el límit de Llafranc al sud-oest i com que també s'anomena la posició, pel vent que hi bufa, és coneix per la banda de Garbí.


la Torre de Calella

Des del mar i un cop aconseguida aquesta punta, la primera construcció notable que hi trobem, és una gran casa de principis de segle, que darrerament ha canviat de propietaris i que en l'actualitat s'està rehabilitant. Es coneix pel nom de La Marineda. El meu avi l'hagués pogut comprar per 7.000 pessetes, avui es gastaran més de 250 milions per arreglar-la, és clar que el meu ascendent, si visqués estaria prop de complir 120 anys.

Tot seguit, veiem la Torre de Calella, antiga torre de defensa semicircular, possiblement del segle XVI, adossada més tard a una construcció rectangular i que amb d'altres, forma part d'un conjunt hoteler.

Es podria pensar la forma d'alliberar-la perquè tornés a lluir tota sola.


El poble de Calella

Amb això arribem a la primera platja de Calella: El Canadell. A la punta de Tramuntana hi ha un bar, que fins ben entrats els anys setanta era una bolera: pista de ciment, boles i bitlles de fusta i uns nois que les plantaven per les propines dels jugadors. Aquest bar junt amb tres grans pins que l'adornen, forma part també del conjunt hoteler.

Darrera una moderna construcció de color ocre, senyalada amb una filera de xiprers, és propietat d'un senyor que fins fa molt poc era un polític de renom.

Les cases del Canadell són de poca alçada i estan pintades en tons suaus, cada una amb la seva personalitat. Un ample passeig al davant, convida passar-hi l'estona a l'hivern, quan la suavitat del clima, els dies que no bufa el vent, asserenen l'esperit i fan somiar en èpoques passades, de ben segur que més tranquil·les que les actuals.

Una singular casa rosa tanca aquesta platja. Al bell mig de la cala s'alça el blanc campanar de l'església, encara que ja té competidors en ésser superat per d'altres construccions. Davant mateix a uns 70 ó 80 metres de la sorra, ja dins l'aigua, hi ha uns esculls petits, coneguts pels noms d'el conill i la llebre, perillosos a la nit si no es coneixent bé.

Després segueixen totes les altres platges: Port de Mala Espina, Port Bó i Sota Can Calau formen el nucli del poble. Hi ha uns quants llaguts de fusta avarats a la sorra, algun amb més de 80 anys de navegació, feu-hi una visita a les sis del matí i potser us vendran algun sard imperial, acabat de pescar.

Fa pocs any que s'han recuperat un parell de barques aparellades amb vela llatina, que estan fondejades al mig de la caleta. A terra Les Voltes, davant de Port Bó. Donant la imatge d'antiga cala de pescadors i on, encara quan jo era petit i passejava de la mà de la meva avia, hi trobàvem les sargidores d'armaiades (xarxes de pesca). Es saludaven afectuosament i tenien un diàleg semblant al que segueix:

- Bon dia (deia la meva àvia)
-
Bon dia Sra. Pilar, quin net més eixerit i maco (deien sense deixar la feina)
-
Mal temps al mar oi?. Molta calor i poc peix.(La meva àvia, sempre sabia el temps que feia)
-
Té tota la raó Sra. Pilar, cada any sembla que hi hagi menys peix. No sé pas com ho arreglarem això. (Van arreglar-ho plegant veles)
-
Que els hi han dut avui els homes?
-
Si vol hi ha quatre sèpies i algun corball. Agafi-ho i ja ho trobarem.

I seguien parlant una bona estona, sense mala fe, dels seus homes, fills i parents, de les plantes que tenien a les seves cases, amb un petit jardí, tancades amb reixa de ferro i de les cuines que desprenien olors de sofregits. Per acabar-se de conèixer-se encara més, amb la innocència d'un temps menys ambiciós.

Segueix la petita Cala de Port Pelegrí, tancada per un talús i dues cases, una a cada banda. La de garbí, havia estat, cap al final de la dictadura, una discoteca a l'aire lliure i encara temps enrera una casa de banys, d'aigua de mar calenta.

Al damunt una baraneta (potser per això s'havia conegut aquest barri pel nom de "barandilla"), el passeig, arreglat l'any 96 amb llambordes alemanyes i encara una mica més amunt, dues o tres casetes que han resistit heroicament el pas del temps i que no es deixen enderrocar, per fer-hi una construcció rutinària sortida del mateix motlle, elles i les seves moreres hi romandran, fins que la pala mecànica vingui a destrossar.

La Cala dels Canyers és a continuació. La invasió alemanya, el "IV Reich" pacífic, ha aconseguit aquí una altre colònia. A la banda de garbí una casa remarcable, si més no, pel nombre de taulats i fumerols.

Al passeig un hotelet on la meva mare hi va passar alguns estius, ben entrats els anys quaranta. Ella, a baix, a la platja, havia d'estar molt atenta a un dels balcons de l'hotel: quan hi apareixia una gran tovallola blanca, volia dir que se li havia acabat el bany, la cridaven per anar a dinar.

El barri de Sant Roc, que els veïns s'entesten en diferenciar-lo de la resta del poble, té una terrassa sobre el mar que acaba en quatre esglaons incòmodes.

A dalt, un hotel, que s'ha anat posant al dia els darrers anys, sinó fos pels preus una mica exagerats i pel menjar que només és passador, l'indret, les instal·lacions i l'atenció són excel·lents.

A partir d'aquí i per terra hi ha un camí fins a la platja del Golfet, que és entranyable, per les diferents vistes de la costa que s'hi contemplen.

Continuem per mar i des de Sant Roc resseguim la costa fins la punta dels Forcats, roques de granit gris que permeten el pas d'embarcacions fins uns 6 metres d'eslora i que protegeixen lleugerament dels dos vents (garbí i tramuntana).


Els Castellets

Anem jugant amb els esculls i rossant-los arribem a la platja del Golfet. A part del nombre de banyistes i la guingueta que s'hi instal·la durant l'estiu, és un lloc divertit, ja que a partir de les quatre de la tarda, el sol quasi no hi toca i la gent es va apretant fugint de l'ombra.

Dues piràmides de roques d'un color fosc indefinit, conegudes pel nom de Els Castellets, configuren un entorn arrecerat de garbí, que és una petita meravella i que s'acaba a la punta del Cap Roig, de nom inconfusible.

 


el Cap Roig

Del roig intens al rosa suau, entrem a la Cala d'en Massoni o Banyera de la Russa. Al minúscul safareig que s'hi forma entre les roques, hi prenia banys una senyora anglesa que va viure amb un senyor rus.

Els dos varen construir el que es avui El Jardí Botànic de Cap Roig i que a la seva mort varen cedir a la administració, a condició de que es preserves. Al final una entitat financera s'en ha fet càrrec. Dels guanys dels seus negocis, legals però abusius, se'n manté el jardí en un estat de pulcritud i bellesa irreprotxables.

Es pot visitar per un preu molt assequible, llàstima que el castell estigui tancat, així com el mirador on hi varen enterrar un parell de cans, que és ben bé damunt del mar i s'hagi abandonat també una part del jardí a la seva sort: L'escalinata dels eucaliptus.

La propera cala és El Badell, deu el nom a la rocota que hi ha al mig, vista a una certa distancia i amb molta imaginació pot recordar la figura d'aquest animal. Lloc arrecerat també del vent humit del sud-oest, on amb la barca ancorada et fa oblidar totes les angunies.

Convé fer-hi una visita els diumenges d'agost, quan una colla d'homes de Palafrugell hi van a fer-hi xefles (menjars abundants i casolans) i a cantar-hi havaneres. Entonen força bé. S'hi pot escoltar una veu de baríton que fa goig.

Per mi que veuen massa, encara que són acollidors amb els visitants. Continuen una sèrie de roques encadenades navegables per llaguts de pocs pams: La Cadena. (És compromès parlar dels palafrugellencs. Recordeu la polèmica dels escrits del Sr. Regàs a la revista Destino?).


La caleta d'el Crit

Arribem al terme del municipi de Palafrugell, a la caleta d'El Crit. Molt solitària, que té dues barraques i és plena d'esculls per tots costats, jo hi he vist trencar més d'un timó. Ara la volen urbanitzar.

Ja es va intentar amb El Castell i Cala S'Alguer, que de moment s'han salvat, gràcies a l'oposició d'organitzacions ciutadanes, esperem que aquí passi el mateix.

Encara que les forces del mal no s'aturen mai.

El Sr. Trias de Bes defensava l'urbanització de la platja de Castell. Hi devia tenir interessos econòmics? A aquest senyor, a part del seu trànsit per diferents partits polítics, se li va trobar una maleta plena de cèntims quan viatjava sovint a Madrid. D'això no s'en ha sabut res més.

Va escriure a un diari de molta rellevància, sobre el poc democràtic que era celebrar un referèndum al poble de Palamós per decidir si s'havia de fer o no aquella urbanització. Deia ell, que ja eren suficients les institucions democràtiques per preservar les opinions ciutadanes.

Fet aquest incís i passat aquest escull, que fa de mal navegar, arribem al Cap de Planes. Indret característic per la seva complicació. Visualment té un pas ample que és absolutament impracticable, encara que quasi a la seva punta, n'hi ha un d'estret, navegable per a petits llaguts i també per els pneumàtics amb motor (barques de goma).

A més per la banda del Crit està protegit per una barrera de roques que tot just surten del nivell de l'aigua, entre elles és fàcil la navegació. Una altre solució es salvar-lo a 30 metres de la costa. Aquest Cap és el punt de la costa més proper a les Illes Formigues.

Aquestes quatre roques que s'anomenen Les Formigues, tenen un encant especial, encara que quasi mai s'hi troba un lloc per arrecerar-s'hi, a excepció feta de l'anomenat Corral de l'Illa, petit safareig circular, força protegit del tots els vents, on s'hi ancora per la proa i es ferma per la popa a les roques, en direcció sud.

Amb tub i ulleres s'hi poden observar espectaculars eixams de castanyoles, i d'altres espècies. En aquestes illes, l'agost de l'any 1295 hi tingué lloc una batalla naval. L'almirall català Roger de Llúria comandava l'esquadra catalana, que va vèncer a la flota franco-vaticana.

De les converses posteriors, són famoses les paraules de l'almirall: "Ja en podrà armar tres-cents o deu mil si vol el rei de França, que no crec que tingui ganes d'encontrarme ni vaixell de cap mena s'atreveixi a creuar la mar; més, que dic, vaixell!; no crec que nengun peix gosi alçar-se sobre mar si no porta un escut o senyal del Rei d'Aragó en la cua per mostrar guiatge d'aquell noble senyor el rei d'Aragó e Sicília!".

Trencat el Cap de Planes, el panorama es suavitza i augmenta la proporció de sorra, els pins verds que quasi tocant l'aigua, tranquil·litzant el paisatge. Tres platges dolces ens acompanyen fins el refugi que pren el nom, d'una de les mes petites caletes de la Costa, és el refugi de Cala Estreta.


Cala Estreta

En aquesta construcció hi havia, en tot temps, aigua, sal, llenya i estris per fer-hi foc i servia de protecció als pescadors, en dies de temporal. Avui dia es aconsellable no entrar-hi amb la barca, sempre hi ha banyistes i es podrien donar situacions perilloses. Davant mateix d'aquesta cala, a uns metres de la costa, es troba el furió de Cala Estreta, molt perillós en navegació nocturna.

Tornem ara, a un aspecte mes rocós, no hi ha platges, només una de petita: Els Canyers (com la homònima de Calella pren el nom de la seva vegetació de canyes), després més roques. A l'estiu hi fondegen forces barques, encara que no es un lloc resguardat ni especialment bell.

Una petita entrada o Cala Sanià i mes endavant quan ja ens sembla que arribarem al Castell, apareix Sa Faixa Vermella, al cap de vall d'aquesta faixa hi trobàreu la Foradada, que com el seu nom indica, és una roca amb un gran arc. Si pot passar amb el llagut, però amb precaució.


L'Agulla del Castell

L'Agulla del Castell ens dona la benvinguda, deixa un petit pas de fondària rellevant després del qual entrem a una platja verge i força gran, on hi solen recalar, barques de dimensions considerables. Hem arribat a la platja del Castell. A la banda de tramuntana presenta un promontori, recobert de pins, on s'hi amaga un poblat ibèric.

En tota la cala hi podem veure, a part d'unes petites construccions blanques a tocar de mar que s'utilitzen per serveis, només dues construccions. Una casa senyorial, mes aviat un palauet, es situat una mica endarrerit de la sorra i una mica elevat, obra de l'arquitecte Duran i Reynals, responsable de algunes altres meravelles, repartides al llarg d'aquesta costa. Hi també, el Mas Juny, que és una casa de color rosa, propietat dels descendents del Pintor Sert.

Finalment albirem el punt de la nostre destinació, unes puntetes blanques abans de la Fosca i el Morro de Palamós. Hi encarem la proa, premem fort l'arjau, imaginem la roda de la quilla, tallant l'aigua salada. Naveguem emocionats, amb un punt de nervis, ens trobem primer amb algunes roquetes disperses i davant nostre una petita cala.

Hi hem arribat, com si ens haguéssim traslladat pel temps, unes dècades cap el passat. Ens imaginem, que aquestes petites cases, devien ser escars on s'hi guardaven els llaguts i les nanses de pesca, les armaiades i quatre estris més per passar-hi el dia.

Les dones feinejant a les llars, impregnant l'aire d'olors de fogons, esperant la cridòria dels infants, al intuir el retorn de les barquetes. Veles gruixudes i apedaçades, avançant ajudats dels rems, agafats per mans fortes i destres, endavant!, cap a terra. Tot es concentra al mateix punt: Al trencall de l'ona. On es troben l'aigua i la sorra, els peus gruixuts, la quilla clavada a la sorra, les faldilles negres de les dones, els esquitxos dels nens, la quietud de la pressa per fer la feina, el soroll de fer-la. Aigua, espuma, carn, peix, suor, vent de xaloc i sol que enlluerna.

Es el mateix sol, que ens torna a la realitat. Una dotzena de cases blanques i polides, unes persones confiades que ens miren encuriosides, amb el ben estar de les vacances, un parell de barbacoes que aviat rebran les sardinetes, quasi es flairen.

I dues senyeres plantades al bell mig de la cala.

Es la senyal del Rei d'Aragó.

Som a Catalunya.

© Text i fotos: Oriol Gich 1998

 

  Navegación rápida

   


Aviso Legal

© Miquel Pontes 1996-2017  Todos los derechos reservados


Última modificación: 07 d’agost 2017 06:37


Hemos recibido visitas