M@re Nostrum

Aigua Salada
Per Oriol Gich

scuma, escuma blanca amb bombolles. Roques de granit que trenquen el mar, plantes verdes, corall roig, garoines i el sol que enlluerna. Sorra blanca, fina, que al capdavall es deixa llepar, humida, amarada perquè l'onada llisqui dolçament, claror i solitud.

Batec de gavines, vent d'inquietuds: tramuntana o llevant i núvols grisos que s'enfosqueixen, que s'enfaden. Molt aviat plourà, es mullarà la terra i es flairarà la seva olor. Pins verds fins al mar, figues de moro, fonoll marí, ginesta i quecquerequecs. Sembrats, oliveres, vinyes de ceps petits i petites cases de pedra amb sostres de bruc sec, ombres de pinassa, moreres i perfum de magnòlia.

Fum de quatre xemeneies que cremen fusta d'alzina. Remor de converses a la llar i quietud de deixar passar el temps.


Aquest era el poblet on vivia en Panchito...

Aquest era el poblet on vivia en Panchito. A les cinc del matí es llevava. Una bona llesca de pa amb arengada, feta encara al caliu del dia d'abans, un raig d'oli, el traginyol de vi aspre, avellanes i figues seques.

Anava directament a l'escar, on prenia les armaiades i les nanses, el palangre quan convenia o quan tenia esquer: un grapat de verats vells. A l'estiu, només el volantí, que alimentava amb el cargolet del fonoll i, si sortia a la fosca, un parell de poteres que havien caçat un munt de calamars.


El llagut ben arranjat...

El llagut ben arranjat, amb la vela inflada, sortia de puntes. Si bufava un garbí lleuger, millor, volia dir poc corrent i bon peix. Amb tramuntana forta no sortia, amb llevant ni pensar-ho, un gargalet animava la navegació. A poc a poc la fusta de la quilla separava l'aigua, deixant una estela insignificant. Aparellava l'ormeig i cercava els fons rocosos on vivien els animals marins, el coneixement i l'experiència de vell pescador ho feien tot fàcil, exacte, amb la puntualitat que calia perquè allà al temps es mesurava a l'engròs, per la llum, pel sol o perquè els cicles naturals es repeteixen sols.

Quan la pesca era bona, allargava la feina i aleshores cuinava, damunt de la barca, un suquet de qualsevol peix, amb ceba, llorer i un grapat de patates. Bevia aigua perquè la barca no en vol de vi. Agafat a l'arjau amb una mà i l'altra a l'orla, albirant els canvis de corrent i el vol de les gavines, per si de cas tornar abans que la tempesta s'hagués animat.


El Panchito el dia que va anar a Barcelona a fer-se un retrat

Acabada la pesca, tornava a la cala. Desar els estris, pujar el llagut amb el palanquí: Ah jola-ja-jop, jop!, repetint la frase mentalment i fent coincidir el darrer jop, amb una forta estirada de braços, amb les mans prement la corda de canyam. Un cop reposat a l'espina de peix, treia el suro del dull, per on s'escolava l'aigua que en força al principi feia un petit reguerol a la sorra; La lona ben tensa i lligada, cap a casa a encendre la llar i a treure's la humitat, que a aquella edat ja havia calat fins al moll de l'os.

Abans de jeure rumiava les seves coses que compartia confidencialment amb les flames i les guspires de la fusta cremant. Algun dia o quan no podia fer-se a la mar i els dissabtes sempre, anava a la taverna a encendre la pipa i a prendre dos o tres cremats amb els altres pescadors, més arrugats i amb la pell més morena i salada que la seva.

Primer explicaven les seves cuites, després el temps que els esperava i com aniria la pesca i acabaven cantant cada un, una nostàlgia.


En Panchito recordava la seva Ariadna...

En Panchito recordava la seva Ariadna i en fer-ho una sola gota d'aigua dolça li lliscava per la galta esquerra, fins que un so la-sol-mi li arrencava aquell record trist i alegre a l'hora.

Vells amics: el León, el Lluís, el Rafel, l'Àngel, l'Alberto. Cantaven agafats per l'espatlla, fent pinya, donant-se confiança, sabent que sempre estarien junts, sabent que quan un es morís , els altres cantarien amb ell les mateixes cançons, sabent que només deixarien d'existir quan no en quedés cap d'ells, i el Juanito darrera la barra escalfant el rom de canya.

Sortien junts quan la lluna ja era blanca i l'endemà, que segurament seria diumenge, es trobarien a la petita capella, davant la imatge de Santa Rosa, es saludarien cordialment i amagarien les seves amistats d'ampolla, sabent, però, que sempre podrien confiar amb els seus companys, que les desgràcies i les alegries eren comunes.


Ell visitava el seu germà Josep...

El diumenge, per dinar, festa grossa, a veure els parents i a menjar canelons i pollastre dels que caminen, el flam fet al braser i una planxa calenta al damunt.

Ell visitava el seu germà Josep, que vivia a pocs quilometres i que era un home molt polit, havia estudiat a Barcelona, era metge i militar, el primer comandant de la província.

Casat amb una aragonesa. La Pilar grasoneta i bonica, molt amable. Si no fos perquè era la dona del seu germà i perquè ell ja tenia els seus records se l'hauria mirat amb uns altres ulls.


Casat amb una aragonesa. La Pilar...

Ella en tenia cura de tots dos i del seu fill petit, molt entremaliat, fins que amb l'aiguardent i les dues o tres pipes arribava l'hora de tornar a la platja. La seva cunyada li preparava el farcell de queviures, tant si vols com si no. En Panchito tornava quan es feia fosc o ja ho era, desitjant que a la carmanyola hi trobés conill al jaç o llagosta amb cargols que li agradaven tant.

Passejava pel camí dels plans, content perquè havia vist en Josep, tranquil perquè sense adonar-se'n estimava aquella terra on vivia. La llum s'esmorteïa, avançava la quietud i anava perdent la consciència del que feia, el caminar era cada cop més mecànic, el pensament s'enlairava, es fonia amb l'escenari de sons: els grills cantaven, els canyers seguien la dansa del vent, el silenci musicava l'ambient.

La caiguda de l'índex Dow Jones, a mig matí, és la més forta de l'any, acumula 999.36 punts, un 11% i sembla que, malgrat la intervenció de l'estat, no s'atura la davallada. A Barcelona l'IBEX segueix un camí semblant.

El besnét de l'oncle Panchito comença a suar de debò. L'aire condicionat li fa notar les gotes molt fredes, li llisquen fins la punta del nas i cauen damunt del teclat de l'ordinador. Són denses, feixugues, com l'ànim de l'operador, que tremola degut a la taquicàrdia, perquè aquest ensurt li farà molt difícil pagar totes les hipoteques i crèdits.

Tant orgullós que estava dels temps moderns. Abans de caure a terra sense coneixement recorda fugaçment les històries que la seva àvia li explicava. Veu la imatge bondadosa de l'oncle Panchito.

© Text i Fotos: Oriol Gich i Saladich 1998

 

  Navegación rápida

   


Aviso Legal

© Miquel Pontes 1996-2017  Todos los derechos reservados


Última modificación: 07 d’agost 2017 06:37


Hemos recibido visitas