Les
Havaneres:
De Calella a La Habana
per Manel Antolí
Article
publicat
al dominical del Diari Avui
 n dia a l'any, tradicionalment el primer dissabte del mes de juliol, la petita localitat gironina de Calella de Palafrugell es converteix en la capital de l'havanera. I és que aquesta popular cançó de taverna, interpretada pels pescadors que hi buscaven refugi els dies de mal temps, va trobar a Calella el seu escenari més perfecte per mantenir una tradició que ve del segle passat. Una tradició que manté el record perenne de la unió entre dos pobles, l'espanyol i el cubà, interrompuda però no trencada per la Guerra de Cuba i la pèrdua de les colònies americanes. I és que, com assegura la dita: si bé ens uneix la sardana, l'havanera ens agermana.
N'hi ha prou de donar un cop d'ull a la lletra de l'havanera per
excel·lència, El meu avi, per entendre per què Calella de Palafrugell és, per dret propi, el temple d'aquest ritme caribeny:
"El meu avi va anar a Cuba
a bordo del Català
el millor barco de guerra
de la flota d'ultramar.
El timoner i nostramo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafrugell."
Una cançó que testimonia la marxa a Cuba durant el segle passat de nombrosos mariners catalans que buscaven una manera de guanyar-se la vida i tornaven carregats de beguda (rom, en especial), tabac, ritmes, cançons... i mil històries per explicar.
És té constància documental que a finals del segle XIX existia a Calella de Palafrugell una agrupació musical que incloïa cantades d'havaneres en el seu repertori.
A principis d'aquest segle, en un racó del Port Bo
--autèntic cor de Calella de Palafrugell-- l'antiga taverna i posta de Can Batlle es va erigir en centre de reunió de pescadors que, bressats per les onades, i entre tertúlia i tertúlia, prenent les seves copes de rom, s'animaven a cantussejar les lletres d'alguna havanera.
Posteriorment apareixeria El meu avi per refrescar la memòria
col·lectiva:
"Arribaren temps de guerra
de perfídies i de traicions
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons.
Els mariners de Calella
i el meu avi enmig de tots
varen morir a coberta,
varen morir als peus del canó."
Però la flama que va encendre la metxa va tenir lloc a Can Batlle. El 1966 es va organitzar al bar que regentava Tomàs Palet una cantada no oficial per celebrar l'aparició del llibre
"Calella de Palafrugell y las habaneras". Va ser tan gran l'èxit d'aquella informal convocatòria que, l'any següent, el 1967, prenia caràcter oficial el que avui es coneix com a Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell, que arriba ja ni més ni menys que a la seva 33a. edició.
La gran diada havanera té el seu preludi una jornada abans a la Plaça
Nova de Palafrugell, on actua un grup del municipi i un altre de convidat de fora (amb l'objecte de donar a conèixer les distintes variants del gènere). És un bon aperitiu.
El moment estel·lar, a un pas de la mitjanit, ve quan tots els grups de participants, es disposen a interpretar conjuntament les dues havaneres més esperades. Primer es deixa sentir La bella Lola. Acabada aquesta, arriba l'esperat moment de cantar El meu avi. I llavors, tots alhora, com un harmònic cor, recorden l'entranyable història de tràgic final:
"Quan el català sortia a la mar
cridava el meu avi:
"Apa, nois, que és tard!"
Però els valents de a bordo
no varen tornar (no varen tornar)
i en tingueren la culpa
els americans."
I, efectivament, el primer dissabte de juliol, com mana la tradició, Calella de Palafrugell va viure la nit més màgica de l'any. Les seves cales acolliren desenes d'embarcacions, i la sorra i els carrers es
convertiren en un improvisat auditori ple de gom a gom de gent desitjosa d'escoltar la popular Cantada d 'Habanes. Tot un marc de gran bellesa... i assaborint un cremat.
El
meu avi
(lletra completa)
per Joan Ortega Monasterio
El meu avi va anar a Cuba
a bordo del "Català"
el millor barco de guerra
de la flota d'ultramar.
El timoner i el nostre amo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella
de Palafrugell.
Quan el "Català" sortia a la mar
els nois de Calella feien un cremat
mans a la guitarra solien cantar:
Visca Catalunya. Visca el "Català!
Arribaren temps de guerres
de perfídies i traïcions
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons.
I els mariners de Calella
-el meu avi enmig de tots-
varen morir a coberta,
al peu del canó.
Quan el "Català" sortia a la mar
cridava el meu avi:
Apa, nois, que és tard!
però els valents de bordo
no varen tornar,
tingueren la culpa els americans
(2,27Mb) |
 |
|
Descarrega
la
cançó en format MP3.
Interpretada pel
Grup D'Havaneres Marinada
|
Si
no disposes de cap reproductor MP3, pots descarregar el
programa WinAmp |
El
"cremat"
El cremat és una beguda calenta a base de rom, cafè, pell de llimona,
i sucre que es flameja fins a la combustió gairebé total de l'alcohol.
Enllaços
relacionats
|
