M@re Nostrum

Illes Medes:
El Tascó Petit
per Josep Mª Dacosta

Text redactat en motiu de la sortida del CIB,
el dia 5 d'octubre de 1997

es illes Medes constitueixen un arxipèlag molt conegut pels submarinistes de la Mediterrània Occidental. El conjunt insular té un gran interès paisatgístic al tractar-se d'uns petits illots calcaris molt propers a la costa. A la vegada, ofereix una excepcional riquesa biològica subaquàtica, la qual gaudeix des de fa uns anys de protecció.

El motiu de l'èxit de les Medes entres els afeccionats a la immersió té al menys tres raons de pes: Una gran abundàcia de peixos i, degut a l'efecte reserva, aquests no s'espanten de la presència humana. Les illes tenen gràcies als processos kàrstics, túnels i forats, alguns d'ells practicables pels escafandrers. Una altra raó és la proximitat a la costa -menys d'una milla nàutica- la qual cosa les fa molt accesibles.

De les diferents immersions que es poden fer a l'arxipèlag, tenim el Tascó petit, una cabussada que no sobrepassa els 20-25 metres de fondària i que té com a atractiu especial el fet de poder observar algunes espècies de peixos que en d'altres llocs tenen un comportament molt esquerp, com ara, els meros. Alguns d'ells arriben a mides considerables.

Immersió al Tascó Petit

En saltar a la boia i cabussar-se, és molt fàcil veure entre aigües les oblades (Oblada melanura) amb la seva inconfusible taca negra envoltada de blanc a la base de la cua. També hi ha mates o moles (grups) de bogues (Boops boops) que mostren llur característica línia lateral al mig del cos fusiforme.

A l'arribar al fons, (20-25 metres) hi ha un enorme bloc amb gorgònies (Paramuricea clavata) que a l'enfocar-les amb el focus llueixen unes magnífiques coloracions vermelles. Hi ha alguns exemplars de color groc. Al davant de la paret d'aquestes gorgònies neden els peixos anomenats tres cues, temporalers o forcadelles (Anthias anthias), típics per la seva cua forcada i les aletes ventrals llargues.

En aquest punt comencen a aparèixer els meros, de nom científic Epinephelus marginatus. La denominació antiga, Serranus gigas, ens recorda que es tracta d'un representant de la família dels serrànids. De la mateixa família es veuen molt freqüentment el serrà (Serranus cabrilla) i la vaca serrana (Serranus scriba) que es distingeixen per les franges verticals del cos, que en el primer són paral.leles i en la vaca no, a més aquesta darrera té una taca lateral de color blavós, molt vistosa.

A l'aresta de la roca, apareixen les guiules, donzelles, julioles o julivies (Coris julis). El mascle és verd amb una ziga-zaga taronja i la femella marró i blanca.

A partir d'aquest punt es va perdent profunditat i es neda cap a la base del Tascó. El fons presenta blocs i gorgònies blanques (Eunicella singularis). Entre aigües nedent núvols de burres o castanyoles (Chromis chromis), fosques amb la cua forcada. Prop de les roques, hi ha els exemplars joves amb coloració blau metàl.lica.

Uns peixos ens acompanyaran tota la immersió: són els sargs (Diplodus sargus), que es distingueixen pel marge de la cua negre. Cal parar atenció entre els sargs, ja que pot presentar-se alguna càntara (Spondylosoma cantharus), peix de la mateixa família -espàrids- però molt fosc i "xato". Un altre espàrid és la variada (Diplodus vulgaris), fàcil de d'identificar i recordar pel seu nom en francés "Sard à tête noire"; solen formar grups cohesionats entre aigües que resten immòbils.

Entre les roques i com a exemplars solitaris hi ha dos espàrids més: la morruda (Diplodis puntazzo) i el sarg imperial (Diplodis cervinus). El primer té un musell fi, esmolat i el segon un aspecte únic, on destaquen en el cos cinc franges verticals i gruixudes.

Una altra família de peixos que permet una atenta observació i estudi en aquesta immersió són els làbrids. Pel que fa a les espècies menudes tenim un peix netejador, el tord cuanegre o llambrega (Symphodus melanocercus) que acompanya moltes vegades als enormes meros. El canari és un altre làbrid menut, que és únic pel color groc a la base de les altes pectorals i a l'entorn dels ulls. De mida mitjana tenim el llavió o petard (Symphodus tinca) de morro prominent, que ingereix algues, reté els invertebrats i expulsa seguidament per la boca restes de substrat indigerible.

Un altre làbrid és el tord (Labrus merula), allargat i fugisser que es coneix pel marge de les aletes dorsal i caudal de color blau.

En la sorra, no són escadussers els rogers o molls (Mullus surmulletus).

Es pot donar la volta al Tascó i val la pensa fixar-se en el trencant de les onades. A més de la seva bellesa paisatgística es pot albirar la silueta d'algun llobarro o la d'una dorada. Cap a mar obert, els més afortunats apuntaran en el seu quadern d'immersió la troballa d'un espet o barracuda i excepcionalment un peix lluna. Prop de les parets d'aquest illot, hi passen les xucles (Spicara maena), peixos que tenen com a distintiu una taca negra i quadrada al mig del cos.

A la tornada, si ho hem fet en sentit contrari de les agulles del rellotge, es passa per llocs amb poca fondària on caldrà observar la nostra flotabilitat, per no pujar involuntàriament a superfície. En aquest indret hi ha pas de llisses. Damunt d'aquests penyals hi ha diversos nudibranquis, on són molt conspicus la flabel.lina (Flabellina affinis) de color malva i la Cratena peregrina de base blanca amb 2 taques taronges.

Es pot emergir al costat de la paret de la illa, ja que dóna molta seguretat i nedar fins a la barca per la superfície. En aquesta immersió no s'entra en descompressió i es recomanable per bussejadors de qualsevol nivell tècnic.

BONES IMMERSIONS!


© Text: Josep Mª Dacosta

 

  Navegación rápida

   


Aviso Legal

© Miquel Pontes 1996-2017  Todos los derechos reservados


Última modificación: 07 d’agost 2017 06:37


Hemos recibido visitas