Cala Llevadó, esplet de vida
Diumenge 15 de març 1998
per Eulàlia Rodés

am fer una gran aletejada -per ser a l'hivern- abans d'arribar a la nostra destinació. De camí ens vam trobar amb donzelles (Coris julis) molt petites, serrans (Serranus cabrilla) més grans que mai i molt tranquils, blenis (Parablennius gattorugine) estàtics i amatents, que sempre sembla que vigilen i que no solen fugir corrents de la nostra presència.

Vam anar seguint les roques, deixant a l'esquerra l'entrant en que havíem fet la immersió el cap se setmana passat, fins que arribàrem al pàs que hi ha a mà dreta. L'anèmona de sempre però amb dimensions mai no vistes: ha crescut molt aquest hivern. Dos metres abans de l'anèmona hi havía una planària (Prothescereaus roseus) de color malva. Ja erem a les envistes de "l'estança" semicircular.

Vam anar d'esquerra a dreta uns 10 o 15 metres de sorra i ja erem a la meravellosa paret coral·lígena de molts entrants i sortints, amb els sergents (Apogon imberbis) i escórpores (Scorpaena sp. de fet, només en vam veure una, cosa inusual en aquest indret), coral·lina (Myriapoda truncata), anèmones grogues incrustants (Parazoanthus axinellae) i esponges grogues, vermelles i liles.

Seguírem les formacions rocoses de dreta a esquerra, de manera que finalment tornàrem a ser molt a prop de l'anèmona expansiva. En la paret del fons, la que abans he anomenat "estança", hi havia un cranc ermità (Dardanus calidus) amb 4 anèmones (Calliactis parasitica) per barret, totes mig tancades. També hi havia un congre (Conger conger), que en Miquel va poder fotografiar abans no s'amagués en un forat.

Ja en el cantó esquerra de l'"estança", hi vam veure una estrella de capità, mai no vista per mi abans sota l'aigua, i molts espirògrafs, petits i rosats.

De retorn vam fer més via que d'anada, perquè vam escurçar les formacions capritxoses i sinuoses dels roquissars, passant-hi pel damunt en comptes de rodejar-les pel fons.

Vam veure un espirògraf marró ataronjat (Spirographis spallanzani), un tord (Symphodus sp.) al costat i un pop (Octopus vulgaris) que s'amagava de nosaltres molt i molt lentament.

Gairebé al final, un peix inaudit per nosaltres. A dos metres de profunditat, on de vegades un roc a la butxaca s'agraeix si un no porta prou plom al cinturó, en Miquel va aixecar una pedra del fons amb aquest fi, i així vam trobar-nos un petit peix de color verd amb taques blaves i un cap que recordava el del peix globus quant a la forma, tot ell ben menut.

Semblava que no tingués aletes laterals i que es propulsés només amb la cua, però en efecte, si que tenia aletes laterals. Era un Lepadogaster lepadogaster, un petit peix carnívor que viu sota les pedres dels primers 10 metres d'aigua, i que s'agafa a elles amb les seves dos aletes convertides en ventoses.

Aquest peix, que em va semblar més tropical que mediterrani, va posar un gratificant punt i final a la nostra immersió.

DADES TÉCNIQUES