M@re Nostrum

Les marees roges
Publicat a CATALUNYA RURAL i AGRARIA num.47
pel Centre Nacional d'Aqüicultura

lguns anys, al voltants del mes de maig, es detecta la presència de marees de color rogenc als ports de Comaruga, Tarragona, Torredembarra i en diferents indrets del litoral català. La Direcció General de Pesca Marítima i la Direcció General de Salut Pública del Departament de Sanitat i Seguretat Social duen a terme el seguiment de la presència de fitoplàncton tòxic i biotoxines a les aigües de producció del litoral de Catalunya i prenen les mesures adients per evitar qualsevol dany que la marea roja pugui produir a la població.

Les marees roges són fenòmens naturals que es produeixen cada any. El seu grau de toxicitat depèn de les substàncies tòxiques del fitoplàncton que les produeix.

La majoria de marees roges no són tòxiques i no ofereixen perill per a la salut humana, però d'altres sí. En el cas de la marea d'enguany (1998) s'ha detectat una alta concentració d'Alexandrium catenella PSP.

Per tal de conèixer millor com es produeix aquest fenomen natural i les conseqüències que es poden derivar, extractem la comunicació de la Comissió oceanogràfica intergovernamental de la UNESCO, que dins del programa "Blooms" d'afloraments d'algues tòxiques varen publicar.


Alexandrium catenella vista amb microscopi electrònic
© Jordi Camp / Maximino Delgado

Una marea roja és un fenomen natural de proliferació fitoplanctònica causada per l'acumulació en un àrea marina d'un nombre suficient de dinoficis (algues) que fan que l'aigua es torni colorada i a vegades tòxica per als organismes filtradors, per als peixos, etc. Hi ha unes 300 espècies productores de marees roges, de les quals aproximadament una quarta part són productores de toxines. Aquestes toxines poden afectar tant a la flora com a la fauna marines, així com als éssers humans.

Les marees roges es donen durant la primavera i el principi de l'estiu. Quan els vents bufen i refreden la capa superficial del mar, l'aigua del fons emergeix per reemplaçar l'aigua superficial. Aquesta aigua emergent, a més de ser rica en nutrients, pot contenir grans quantitats de quistos de dinoflagelats que estan en fase de latència.

Un cop l'aflorament és menys intens i l'aigua s'escalfa una mica i es torna més tranquil·la, els quistos germinen i comencen a créixer i a dividirse. Els vents i les corrents marines poden contribuir a concentrarlos. En poc temps el «bloom» (la floració) es torna tant dens que discolora l'aigua amb el resultat d'una marea que pot ser roja, verda, groga, etc. segons els pigments del fitoplàncton en qüestió.

L'impacte dels afloraments de fitoplàncton tòxic es posa particularment en evidència quan afecten els recursos marins, com és el cas de l'aqüicultura. Aquest tipus de fitoplàncton produeix toxines, les quals són acumulades pels mol·luscs i, en determinats casos, pels peixos. Normalment no mostren aquests organismes cap anormalitat, però acumulen les toxines en els seus òrgans.

Aquestes toxines poden ser transmeses als éssers humans mitjançant el consum del marisc contaminat. Malauradament, la detecció del marisc contaminat no és immediata. Ni els pescadors, ni els consumidors poden determinar directament si aquests productes són adequats per al consum. Les característiques de les toxines produïdes per aquests organismes normalment no canvien pel cuinat i no modifiquen el gust dels mol·luscs contaminats.

Hi ha diverses toxines que poden afectar les persones que han consumit marisc contaminat. Entre elles destacarem el PSP.

El PSP (Paralytic Shellfish Poison) és una toxina d'efectes neurològics que poden ser letals. No es coneix antídot per a la PSP. La distribució mundial de PSP s'ha incrementat notablement en les darreres dècades. Cada any es documenten 200 casos d'intoxicacions per PSP amb un 15% de mortalitat.

Quan es desenvolupa un «bloom» de fitoplàncton, l'acció immediata i essencial consisteix en la identificació acurada de les espècies involucrades per realitzar una primera anàlisi dels riscos potencials. Cal tenir en compte que moltes espècies fitoplanctòniques són difícils d'identificar i es requereix una preparació molt sòlida en taxonomia. A vegades es requereix microscopia electrònica per arribar a la identificació final.

Els mol·luscs són animals filtradors, la qual cosa significa que bombegen aigua amb fitoplàncton que fan servir com aliment. En el cas que ingereixin cèl·lules portadores de PSP com és el cas d'Alexandrium, aquestes es trenquen i el material cel·lular queda lliure amb la toxina en el sistema digestiu de l'animal. La toxina passa després a les diferents parts del mol·lusc que es torna tòxic.

Recentment s'ha demostrat que la toxina PSP també pot estar associada als crancs i a les llagostes. Malgrat tot, en el cas dels crustacis, la toxina sembla que està fortament associada amb les vísceres, fonamentalment amb l'hematopàncrees.

A mesura que l'Alexandrium desapareix de l'aigua, els mol·luscs i els crustacis van perdent la toxina acumulada i eventualment es tornen segurs per a menjar. En qualsevol cas, els pescadors i mariscadors han de confirmar aquesta seguretat amb les autoritats sanitàries.

La toxina PSP, probablement de totes les toxines dels mol·luscs és la que es coneix millor, és causada per dinoflagelats com l'Alexandrium catenella. Aquesta toxina afecta els nervis i actua com a paralitzant dels impulsos nerviosos.

Els símptomes que provoca aquesta toxina són els següents:

  1. En els casos moderats, els afectats tenen un pessigolleig i un adormiment dels llavis, que s'estén cap a la cara i el coll. També es produeix mal de cap, marejos, vòmits i diarrees.
  2. En els casos extrems, es produeix paràlisis muscular i dificultat respiratòria, amb possibilitat de mort per paràlisis respiratòria entre les 2 i les 24 hores posteriors a la ingestió.
  3. Quant al possible tractament d'aquesta intoxicació, el pacient requerirà un rentat d'estómac i pot necessitar també respiració assistida. Alguns símptomes neurològics es poden mantenir fins a 2 setmanes, però normalment no tenen efectes prolongats.

Com a mesures de prevenció, esmentarem les següents:

  1. Dur a terme un seguiment de les espècies de fitoplàncton que hi ha a l'aigua en les zones de marisqueig i de producció. Juntament amb la realització de bioassajos i anàlisis químiques del mateix marisc.
  2. Evitar menjar marisc d'àrees on hi ha una marea roja.
  3. El cuinat i l'eliminació dels fluids del marisc disminueix la quantitat de toxina que es pot ingerir.
  4. En situacions de dubtes, no menjar marisc.

© Centre Nacional d'Aqüicultura

 

  Navegación rápida

   


Aviso Legal

© Miquel Pontes 1996-2016  Todos los derechos reservados


Última modificación: 01 de gener 2016 09:14


Hemos recibido visitas