M@re Nostrum

La nostra mar se'ns mor?
per Josep Piera
Publicat al Diari Avui el 18.12.99

bandamed.gif (223 bytes)

La gran resclosa d'Assuan, una imprevista amenaça per al Mediterrani

Darrerament, a propòsit d'algun accident espectacular o sense cap motiu aparent, apareixen reportatges que denuncien, ara a la premsa escrita, ara a la visual, l'enorme acumulació de deixalles que els humans aboquem a la mar, i com aquestes estan acabant amb la vida marina i convertint a poc a poc el Mediterrani en un mar agònic, per no dir mort. Quan no són fàbriques que enverinen els rius i aporten a la mar substàncies tòxiques, són els mateixos humans que hi evacuen les seues misèries a tones durant l'estiu. També hi ha la pesca industrial, cada vegada més sofisticada, que destrueix els bancs de peixos o els fons marins, com hi ha mil i una maldats més que van destruint acceleradament el meravellós submón de vida que conté la mar.

La darrera notícia que he sentit, però, m'ha semblat la més callada i ferotge de les malediccions. En aquest cas, tanmateix, no es tracta de cap substància dolenta que aboquem al mar -el nostre domèstic i benvolgut Mediterrani, naturalment-, sinó de just el contrari, de les matèries de vida que ja no hi arriben, a causa de la intervenció humana sobre el curs dels rius.

La notícia en qüestió la vaig sentir per primera vegada a Xipre, aquest estiu passat. Estàvem visitant una antiga vila romana situada en un promontori vora mar, quan algú, atent a les informacions històriques i arqueològiques, davant el mosaic d'un peix preciós, i embadalit davant la lluminosa blavor transparent de la mar propera, va demanar en veu alta: "Es bona la pesca en aquesta zona?" Esperava un tòpic com a resposta, una topicada d'aquestes simpàtiques, somrients i afalagadores per al turista, que exalten les saboroses bonances de la gastronomia local. Però no. La resposta de la guia va ser tan clara com contundent: "A Xipre, senyor, des que entrà en funcionament la resclosa d'Assuan, el peix ha anat desapareixent a poc a poc. Diuen que no hi arriba el plàncton que el Nil abocava a la mar; per això la mar ara és tan blava; abans tirava més a verda. La Mediterrània està morint en aquesta costa."

La resposta de la guia em va impressionar. Jo ja sabia que per als xipriotes grecs, tots els mals de l'illa vénen del turc, del desert, i per extensió dels musulmans; però aquesta resposta em va fer meditar més enllà, fora d'odis religiosos, històrics i polítics. Potser la Mediterrània s'estava morint, però no sols a causa de les deixalles que hi abocàvem els humans, sinó de la vida orgànica que abans hi arribava naturalment a través dels rius en general, i especialment del Nil, el riu de la vida per antonomàsia, i que ara se li negava.

Aquest darrer pensament em va inquietar durant els següents dies del meu viatge, fins que, en arribar a Egipte, el tema candent de l'aigua com a font de vida, i el de la sequera dominant que feia més desert el desert, es va fer més present i dominant encara. Els comentaris de la gent no deien exactament el mateix que a Xipre, cert; però sí que parlaven del creixement desaforat de les ciutats, de l'abandó de terres pels pagesos, per manca d'aigua als pous, de com les urbs estaven ocupant les terres de les riberes del Nil, i de com el riu perdia cabal d'any en any i ja no provocava les seues famoses inundacions fertilíssimes.

Les informacions de Xipre i les d'Egipte, dient coses diferents, coincidien a detectar la gravetat de la situació que estava provocant la resclosa d'Assuan en particular, i la intervenció dels humans en general, sobre el medi natural. Vaig pensar que la dita resclosa, que en projectar-se volia donar llum, energia i vida a les persones, s'estava convertint en un símbol de mort futura, en la gran piràmide dels somnis faraònics del gran Nasser, o en una fatalitat per al futur dels egipcis, en haver trencat i aturat el cicle natural i mític del Nil. Una maledicció com la de la tomba de Tutankamon? Certament, Assuan era una tomba.

Des d'aquell dia, m'he sentit molt més sensible a tot el que signifique respecte i estima a la naturalesa. I, en especial, preste prou més atenció a les notícies i informacions que m'alarmen sobre destrosses ecològiques. On anem a parar, i com anem a viure, si la mar se'ns mor i la terra se'ns eixuga? Al desert, és clar, i la resposta m'espanta.

Josep Piera. Escriptor

bandamed.gif (223 bytes)

 

  Navegación rápida

   


Aviso Legal

© Miquel Pontes 1996-2017  Todos los derechos reservados


Última modificación: 07 d’agost 2017 06:29


Hemos recibido visitas