Introducció a l'ecología marina
per Sònia Cervià i Vanessa Lozano



egons el Diccionari de l’Institut d’Estudis
Catalans (DIEC), l’ecologia és la part de la biologia que estudia les
interaccions dels organismes entre ells i amb el medi on viuen. Per tant, si
parlem d’ecologia marina estarem parlant de les relacions que s’estableixen
entre els individus (plantes i animals) que habiten el mar i l’hàbitat que
els envolta, en aquest cas, l’aigua salada.
Els organismes marins es distribueixen de
forma determinada al llarg de la immensitat del mar i busquen les millors
condicions ambientals per viure i per desenvolupar-se de la millor manera
possible. Dos dels factors ambientals clau són la profunditat i la presència
de llum, tots dos estretament relacionats, ja que com més ens endinsem en
les profunditats del mar, menys llum arriba i més difícil esdevé la
realització de determinats processos naturals vitals.
Aquestes característiques provoquen franges
de condicions específiques, que s’anomenen zonacions, on podem trobar
ecosistemes i tipus de vida molt diversos. Això, juntament amb la
competència per l’espai, determina la presència de diferents comunitats
d’organismes disposades en franges horitzontals.
Segons les condicions físiques del medi
s’han definit quatre zones que delimiten les comunitats d’organismes: la
zona supralitoral, sempre emergida i que només es mulla pels esquitxos quan
hi ha tempestes; l’estatge mediolitoral, mullat constantment per les onades;
l’estatge infralitoral, que es troba constantment submergit, però ben
il·luminat; i, per últim, el circalitoral, on arriba menys del 5% de la llum
de la superfície del mar i que pot tenir fins a 100 metres de fondària.
Tot seguit, definirem les diferents zones
de la conca marina, és a dir, les que componen estrictament el recipient de
les aigües marines. Aquestes zones són la plataforma continental, on es
localitzen la majoria de les zones pesqueres i que té poca fondària, el
talús continental, la plana abissal i la fossa oceànica. Però per
entendre-ho millor mireu l’esquema adjunt:

Pel que fa als éssers marins, es divideixen
en plàncton, bentos i nècton, en funció del tipus de
vida que tenen.
Dintre
del plàncton trobarem molts tipus diferents d’organismes, tant
animals com vegetals, però tots tenen en comú que viuen contínuament
suspesos en la columna d’aigua. Se’n poden diferenciar dos tipus, el
fitoplàncton, format per algues microscòpiques, i el zooplàncton, animals
petits que es troben sempre a la deriva.
El
bentos el formen els organismes que viuen relacionats amb el fons
marí. A poca fondària trobarem moltes algues, perquè aquestes necessiten la
llum del sol per fer la fotosíntesi, però a mesura que anem baixant trobarem
molts més animals. Alguns cacen les seves preses activament, com ara el pop;
d’altres viuen fixos al substrat, com serien les esponges, i fins i tot n’hi
ha que viuen mig enterrats i només treuen el “cap” per filtrar els nutrients
que porta l’aigua, com per exemple els sifons de mar.
Per
últim trobem el nècton, format pels animals que tenen un sistema actiu de
natació, és a dir, que no es deixen portar pels corrents ni les marees. Dins
el nècton podem classificar la majoria de peixos, cefalòpodes i mamífers
marins
Com es pot intuir, la complexitat de la
vida marina és molt alta, tant per les xarxes alimentàries, com per la
varietat d’ambients.
Un cop hem conegut una mica més l’entorn
marí, cal fer un especial esment en com l’home és capaç de modificar-lo. En
els darrers anys tots hem sentit algun cop en els mitjans de comunicació
queixes de pescadors pel baix rendiment de la pesca o per la disminució de
les mides dels peixos capturats, o conflictes per les zones pesqueres més
importants.
És cert que actualment s’està notant un
descens important de la quantitat de captures en zones on abans eren
abundants. Les causes són diverses, però se’n poden apuntar dues de
principals: la sobreexplotació i la contaminació dels nostres mars.
La sobreexplotació dels mars no dóna temps
a les poblacions de peixos a recuperar-se i la contaminació provoca tot
tipus de desequilibris i molèsties als animals marins que, com a mal menor,
els dificulten la reproducció.
Per altra banda tenim la contaminació.
Encara que pugui semblar un problema llunyà, que no ens afecta, i que no
puguem fer res per solucionar-lo, la veritat és que podem fer molt més del
que ens imaginem. Només cal canviar petits actes quotidians per ajudar a
millorar la vida al món aquàtic. Per exemple, no hem de llençar coses a
terra quan anem pel carrer, especialment plàstics, ja que aquests materials
tenen una vida llarga i una resistència elevada; per tant, si els llencem a
terra, és molt fàcil que vagin a parar al mar a través del clavegueram. No
hem d’oblidar que no tota l’aigua passa per les depuradores. També hem de
tenir cura de no acumular brutícia a les rieres perquè, a part de ser un
perill en època de riades, tard o d’hora arriba al mar. El mar sempre ha
estat una gran claveguera, tot i que és cert que darrerament aquesta
tendència està canviant, i ara hem de reparar els errors del passat.
Així, doncs, cal parar esment quan anem a
la platja de no deixar burilles a la sorra i de llençar les deixalles a les
papereres; els habitants del mar, siguin bentònics o planctònics, ho
agrairan.

© Sònia Cervià
i Vanessa Lozano 2005
 |