M@re Nostrum

L'empremta de l'home a
l'Antàrtida

per Joandomènec Ros
Catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona
Publicat al Diari Avui el día 11/4/98


Una foca de Wedell sota el gel.

urant els darrers anys s'han fet diversos censos sobre les foques a l'Antàrtida. Un d'aquests treballs ha estat realitzat per un dels equips del vaixell oceanogràfic Polarstern en el qual he treballat durant els darrers mesos.

Les poblacions de la majoria d'espècies semblen haver-se recuperat després de l'ensulsiada que l'home va provocar al llarg del darrer segle i mig, i ara estarien estabilitzades.

Moltes illes subantàrtiques foren la seu d'establiments foquers i baleners, que hi processaven els animals caçats; fan feredat les xifres que es coneixen o les estimades a partir de les tones d'oli i greix d'elefants marins i foques que es desembarcaren durant un segle i mig en tot el món. Així, en els primers anys del segle XIX no era rar que cada any s'estossinessin desenes de milers d'aquests pinnípedes només en una d'aquestes illes.


Restos de naus que s'empraven
en la caça de foques

Per als cetacis la situació és molt diferent. La caça comercial ha tingut efectes desastrosos sobre la majoria d'espècies, principalment dels rorquals més grans, que han vist reduïdes les seves poblacions a nivells baixíssims i triguen molt a recuperar-se malgrat l'actual protecció (parcial), donada la baixa taxa de natalitat d'aquests mamífers enormes. Però l'ensulsiada per a alguns pot ser la prosperitat per a d'altres, perquè tots els animals dels mars australs estan connectats entre ells per relacions tròfiques més o menys conegudes.

El cas és que, paral·lelament a l'esfondrament de les poblacions de rorquals i balenes, les d'altres animals han augmentat, especialment algunes espècies de pingüins, les foques crangueres, les foques lleopard i les orques.


El krill, base de tota la cadena alimentària
antàrtica

La causa sembla ben evident: en haver-se reduït tant la població global de rorquals hi ha un excedent enorme del seu aliment bàsic, el krill (petites gambetes planctòniques de l'espècie Euphausia superba ).

Les foques crangueres mengen krill, que filtren amb unes dents estranyament lobulades (i que els ha valgut el nom científic del gènere: Lobodon), i el mateix fan alguns pingüins i, sobretot, els peixos i calamars dels quals s'alimenten la major part d'ocells i mamífers antàrtics.

En disposar de més recursos alimentaris, les poblacions de foques crangueres i de pingüins han augmentat, i també les dels seus depredadors habituals, les orques i les foques lleopard, i el mateix passa amb els carronyers, com ara els petrells.

L'home ha trencat així l'equilibri ecològic en eliminar unes baules bàsiques de les xarxes tròfiques antàrtiques, i les conseqüències no han fet sinó començar. No és clar quin efecte pot tenir, sobre les espècies objectiu i sobre la comunitat sencera, l'explotació actual de moltes pesqueres subantàrtiques (per exemple, de lluç negre), ni si l'estructura demogràfica actual de moltes espècies de foques i pingüins és la pròpia d'una població en equilibri.


Una de les fràgils i extranyes criatures
que viuen al mar antàrtic.

Actualment la fauna i la flora antàrtiques són protegides (alguns cetacis encara són caçats amb finalitats científiques pel Japó i alguns altres països), i baleners i foquers han estat substituïts per científics i turistes.

El turisme antàrtic ha experimentat un augment espectacular. Hi ha vols regulars que deixen turistes a l'aeroport de l'estació xilena Frei-Marsh, de l'illa del Rei Jordi, on també hi ha un hotel (80 llits), que ara no funciona tan activament com fa uns anys.

A més a més de les estacions científiques permanents o estivals d'una desena de països, en aquesta illa de les Shetland del Sud hi ha un paisatge realment magnífic, farcit de geleres, fiords i pitons volcànics, hi ha esquelets de balenes en algunes platges, i pingüineres i elefanteres (colònies de pingüins i d'elefants marins).


La bellesa d'aquests paratges
pot portar a la seva destrucció
per la pressió humana...

Però molts altres turistes es passegen per l'Antàrtida en vaixells, amb els quals poden accedir a molts indrets diferents i admirar de prop els icebergs, la fauna marina i aèria i el sol de mitjanit, i, amb molta sort, la fata morgana, el llamp verd i l'aurora austral.

Una de les primeres visites de transatlàntics la va fer el Cabo San Roque a les Shetland del Sud i la península Antàrtica fa un quart de segle, amb prop d'un miler de passatgers, que no desembarcaren. Ara els trencagels russos, especialment, són els vaixells preferits, i capaços d'endinsar-se en el pack i d'atracar a la plataforma, com ho fa el Polarstern, ofereixen atractius (i cars) programes als viatgers.

Amés de les bases, la fauna i el gel, les visites dels tour operators antàrtics inclouen alguns llocs històrics (com les cabanes de l'àrea del mar de Ross; el Tractat Antàrtic reconeix fins a 72 llocs i monuments històrics, la major part d'ells inaccessibles als turistes), pintorescos (com els cementiris d'icebergs) i insòlits (com les piscines d'aigües termals de l'illa Decepció; o les Valls Seques, de l'interior del continent, a prop de McMurdo).

Hi ha, també, museus, modestos però interessants, a les estacions més importants, que sempre tenen un bon assortiment de souvenirs diversos, des de postals a samarretes, per vendre. No cal dir que els millors museus antàrtics són en altres continents o en illes, en especial a les ciutats que són portes d'entrada a l'Antàrtida: Ciutat del Cap, Ushuaia, Hobart, Christchurch, Stanley. Alguns antics vaixells emprats en expedicions famoses, ara ancorats en ports de tot el món (el Hero a Portland, el Grönland a Bremerhaven, el Fuji a Osaka, el Fram a Oslo o el Discovery a Dundee) són segurament el millor reclam per al turista.


Un cranc aranya, una criatura que
sembla no tenir cós.

Tot això fa que l'Antàrtida sigui un destí turístic cada cop més sol·licitat, malgrat el cost exorbitant d'un creuer de dues setmanes: al voltant del milió de pessetes. Ja fa anys que el nombre de turistes antàrtics supera el de científics i resta de personal de les bases. L'impacte del turisme es comença a deixar sentir en aquest continent posat sencer sota la protecció internacional mitjançant el Tractat Antàrtic.

Les pingüineres i foqueres són especialment atractives per als turistes, però la seva presència massiva pot alterar tant el comportament social (dels mascles d'elefants i llops marins que defensen harems, dels pingüins que mantenen una distància fixa entre nius o polls) com la fisiologia d'aquests animals (per exemple, augment del ritme cardíac per l'estrès produït, o recorreguts més llargs entre el niu i l'aigua per evitar la presència humana, cosa que vol dir costos energètics més alts en un ambient molt exigent pel que fa al balanç energètic del cos).


Un pingüi adelia

Molts animals antàrtics han desenvolupat ja el que s'ha denominat enverinament per Kodak: es giren d'esquena a les persones que no paren de prémer el disparador de càmeres fotogràfiques i de vídeo; els tafaners pingüins d'Adèlia (Pygoscelis adeliae) en són una excepció.

Els turistes s'emporten fragments dels esquelets de foques i balenes que troben a les platges, o bé graven grafits a les cabanes dels primers exploradors antàrtics. I trepitgen els fràgils líquens i molses, que són gairebé l'única flora de les illes antàrtiques; la seva recuperació sembla lentíssima. I les visites són cada cop més freqüents, amb més vaixells i més turistes.

Si els ecosistemes antàrtics responen a la visita com els d'altres indrets (per exemple, els parcs naturals terrestres o marins que hom ha estudiat arreu del món), els efectes negatius estan garantits. Però és que, a més, els vaixells i les persones porten altres visitants que poden causar estralls en les faunes i flores empobrides i en els ecosistemes fràgils de les illes antàrtiques: plantes (sovint en forma de llavors) i animals (rates o altres mamífers i insectes com cuques molles).


Una empremta persistent d'un peu
humà en la molsa de l'Illa Signy.
L'empremta pot perdurar per dècades.

Ja sigui per la interferència directa amb organismes i entorn, com en els casos esmentats dels baleners, pescadors i turistes, ja pel transport atmosfèric o oceànic cap al continent blanc de contaminants procedents de tot el món, l'home deixa la seva empremta destructora també a l'Antàrtida.

© Text: Joandomènec Ros
Fotos extretes del llibre "Antártida: La última frontera"
© Richard Laws

 

  Navegación rápida

   


Aviso Legal

© Miquel Pontes 1996-2013  Todos los derechos reservados


Última modificación: 31 desembre 2012 10:59


Hemos recibido visitas

M@re Nostrum