La degradació ambiental
de la Mediterrània (II)
per Joandomènec Ros
Catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona
Publicat al Diari Avui el día 16/5/98
 a Mediterrània no és una mar morta, però en general la
situació del litoral és força dolenta des del punt vista ambiental. Hi ha una llarga
llista d'activitats antròpiques que, ultra la contaminació, tenen com a resultat la
degradació del litoral mediterrani; heus-ne ací algunes:
- L'explotació turística del litoral produeix el
que s'ha anomenat "balearització" (mot referit a la urbanització salvatge de
les Balears durant els anys del "boom" turístic). Es l'ocupació i la
banalització de la línia de costa per la construcció d'edificis (des de gratacels a
guinguetes), de passeigs marítims, de marines i ports esportius, la proliferació
d'activitats despenedores de recursos escassos (aigua, línia de costa, paisatge verge,
etc.), la ' regeneració' de platges, etc.
Cal
relacionar aquesta ocupació basada en un fenomen estacional -el turisme- amb la
tendència, global, de migració demogràfica des de l'interior cap al coster, en part com
a resposta a la generació de riquesa al litoral per part de la indústria turística. Es
molt difícil aturar aquest procés; però hom el pot racionalitzar.
- L'explotació abusiva i l'espoliació dels recursos
naturals: la pesca comercial, en especial la que espleta caladors de fons (ròssec) o la
que utilitza llarguíssimes xarxes de deriva; en ambdós casos, la mortaldat d'espècies
d'animals marins és molt més elevada que la de les espècies objectiu.
La pesca esportiva, ja sigui la realitzada amb canya o amb
fusell submarí. l'extracció de corall o de diversos mol·luscs i crustacis (marisc)
destinats al consum o a altres tipus de comerç. Tots aquests processos han exhaurit un
bon nombre de caladors i pesqueres, quan no han malmès físicament el paisatge litoral
(la pesca amb dinamita i l'extracció de dàtils de mar amb martell pneumàtic... sovint
en litorals de parcs naturals!).
L'eliminació d'espècies que competeixen
directament amb l'home, des de taurons a dofins, passant per tortugues i foques. O
l'expulsió d'ocells i tortugues de les seves àrees de nidificació per la simple
ocupació del litoral.
- La invasió d'espècies exòtiques, que desplacen o
foragiten les espècies autòctones: cas de la migració lessepsiana (d'espècies que
entren a la Mediterrània pel canal de Suez), d'espècies cultivades (maricultura) o llurs
acompanyants, d'espècies "fugides" d'aquaris públics o particulars, etc.
L'eliminació o reducció de les espècies mediterrànies
per les nouvingudes té l'efecte del trasbalsament de llurs relacions ecològiques, i pot
afectar dràsticament els ecosistemes.
Recordem, com a exemples coneguts, la invasió de
"Caulerpa taxifolia", alga que substitueix els herbeis de fanerògames
i altres plantes per prats empobrits, veritables deserts de biodiversitat; o la
proliferació periòdica de meduses, relacionada amb la disminució dels seus depredadors.
- La reducció o ensulsiada total de pesqueres
litorals que depenen dels aports nutritius dels rius, com a conseqüència del represament
d'aquests, que reté no només aigua sinó també sediments i nutrients.
Aquest represament és també responsable, junt amb
l'explotació d'àrids per a la construcció, del descalçament de les platges, del
retrocés dels deltes, que també pateixen el desviament dels corrents a causa de la
construcció d'obra dura litoral.
Problemes que les Administracions resolen amb la
mal anomenada "regeneració" de les platges, que provoca no poques destrosses en
el litoral, en malmetre fons sorrencs rics en marisc o en fanerògames marines.
- Com a compensació per aquestes maltempsades hom ha
establert un cert nombre d'àrees protegides al llarg del litoral mediterrani, en forma de
parcs naturals o vedats de pesca.
No s'ha
pas de creure que la protecció d'algunes àrees singulars, però de mida molt reduïda,
en nombre molt escàs i molt disperses, sigui suficient per assegurar la protecció de
tota la Mediterrània.
Adhuc hi ha el perill que hom utilitzi
l'existència d'aquest nombre reduït d'àrees protegides com a coartada per a seguir
explotant i degradant la resta del litoral que no ha rebut aquest estatus de salvaguarda.
- Hom vol fer coincidir la protecció d'aquestes
àrees de reserva amb llur explotació turística, sense tenir en compte l'extrema
dificultat de compaginar protecció i explotació.
Hi ha dades que la freqüentació malmet i degrada les comunitats que hom
vol protegir, ja es tracti de l'efecte de les àncores dels vaixells de lleure sobre
l'herbei de "Posidonia oceanica" o de la visita de nombrosos
escafandristes en els fons de coral·ligen o les coves (l'anomenat "efecte
freqüentació" ; les illes Medes són una reserva ben estudiada al respecte).
L'efecte "reserva" (l'augment del nombre
d'individus i espècies de peixos, i l'augment de la mida), ben positiu, és contrapesat
per la manca de depredadors que en controlin l'expansió i per l'efecte "circ" :
els peixos s'habituen a reclamar menjar dels escafandristes, i llurs hàbits i ecologia (i
no només els peixos) es veuen trasbalsats.
- No hi ha un pla de gestió global del litoral
mediterrani, malgrat les nombroses reunions internacionals que han tingut lloc des dels
anys seixanta (com la de Barcelona el 1995). I, cosa que és encara pitjor, els països
riberencs no tenen tampoc plans de gestió per a les seves pròpies costes.
La raó cal cercar-la en l'elevat grau de repartiment i
dilució dels diferents tipus de gestió entre Administracions (local, regional,
autonòmica, estatal) i de ministeris diferents. Però això no en minimitza la
importància.
A aquest panorama actual, per força resumit i
esquemàtic, cal afegir-hi la tendència a l'augment de la població litoral a la
Mediterrània, ja sigui estable o de temporada, tant per creixement demogràfic propi com
per migració des d'àrees més deprimides.
Es, doncs, previsible que les causes de la
degradació (urbanització i ocupació del litoral, sobreexplotació dels recursos)
segueixin augmentant en el futur, malgrat que la contaminació s'arribi a reduir o es
mantingui en els nivells actuals. Què cal fer-hi, doncs?
Vet aquí alguns suggeriments:
- Pel que fa als països riberencs, cal una
implicació real en la solució de les causes de la problemàtica i no només en el
tractament dels símptomes, així com dedicar un esforç més gran als problemes
ecològics reals, és a dir, els que afecten la biodiversitat, el canvi climàtic global,
etc., i no només els que tenen implicacions sanitàries o econòmiques immediates.
Evitar, per exemple, la entrada d'hidrocarburs a la mar suposa reduir-ne l'emissió a
distàncies notables de la costa.
- La gestió d'aquestes i altres activitats que
acaben afectant la Mediterrània està massa repartida en les Administracions estatals.
Adhuc per a activitats que tenen lloc sobre el litoral, la dispersió competencial és
excessiva. Sembla raonable unificar competències en un ministeri del Mar o equivalent,
semblant als que existeixen en altres països.
La degradació de la Mediterrània no coneix fronteres, ja es tracti de
l'exhauriment de les pesqueres o de la contaminació transportada pels corrents. Per
això, a nivell de tota la conca, hom requereix una coordinació més gran i d'una acció
conjunta entre els països riberencs.
Els països del Nord haurien de tenir com a
horitzó abastable la qualitat ambiental encara alta de la mar que banya els països menys
desenvolupats, i aquests, que volen un millor futur basat en l'explotació del turisme de
sol i platja, haurien d'aprendre dels errors i dels èxits dels seus veïns del Nord i no
arribar al seu mateix grau de degradació litoral.
- Es absolutament desitjable una Administració
regional per a l'ambient de la Mediterrània, que reuniria tots els països riberencs,
estudiaria els problemes ambientals i proposaria plans d'acció d'abast regional que
vincularien i obligarien tots els països: una espècie d'Estats Units de la Mediterrània
en allò que es refereix a l'ambient marí, i riberenc.
El missatge final ens hauria de fer reflexionar:
la mar Mediterrània no és pas morta, ni és en camí de ser-ho; però això no és pas
degut al bon capteniment dels habitants de la seva conca, sinó a la immensitat de la mar
(malgrat ser una mar petita), a la capacitat de regeneració de la seva biota i a l'enorme
inèrcia amb què s'hi manifesten els canvis.
Si el "mare nostrum" ha
resistit, entre d'altres catàstrofes geològiques i ecològiques, la dessecació de fa 5
milions d'anys (que suposà una recomposició ecològica total, a partir de biotes molt
variades), pot resistir tranquil·lament els nostres assalts a llur integritat. El que és
en joc, realment, no és el futur de la Mediterrània, sinó el dels homes i dones que en
poblen el litoral i n' usen els recursos.
La
degradació ambiental a la Mediterrània (I)
© Text:
Joandomènec Ros
|
