M@re Nostrum

Audrey Mestre
Tot per un somni...
per Miquel Pontes 

Article publicat al núm. 41 de Revista Aquanet
Fotos cedides per Joan Llantada (IAFD / SAFER)

bandamed.gif (223 bytes)

L'apneista Audrey Mestre va morir el passat 12 d'octubre de 2002 a la República Dominicana en intentar batre el rècord mundial de profunditat en la modalitat “no limits”, que ostentava el seu marit i entrenador Francisco “Pipín” Ferreras després d'aconseguir els 162 metres de profunditat.

bandamed.gif (223 bytes)

ns havíem acostumat a associar el nom d'Audrey Mestre amb els diferents rècords de profunditat batuts últimament, ja fos sola o en companyia del seu company “Pipín”. El treball conjunt els havia permès vèncer el mar fins ara, però l'eterna recerca dels límits de la resistència humana ha patit un tràgic revés. El mar s'ha cobrat un dolorós tribut en la persona d'Audrey Mestre.

Estiguem a favor o no dels rècords de profunditat, és innegable que tots nosaltres, els qui bussegem en qualsevol modalitat, prestem força atenció a qualsevol notícia relacionada amb el profundisme. I entre aquestes notícies, fa alguns anys que sempre destacaven els rècords gairebé increïbles aconseguits per aquesta bella jove de 28 anys.

Santo Domingo (República Dominicana). Eren les 12 del matí del dissabte 12 d'octubre de 2002. Audrey es disposava a batre tots els rècords de profunditat en baixar fins a 171 metres amb una sola inspiració. Un trineu de 90 quilos la baixaria a tota velocitat fins al blau. En els entrenaments efectuats en dies anteriors, Audrey havia aconseguit baixar 166 i fins i tot 170 metres sense problemes, així que va iniciar el descens, confiada que podria aconseguir la meta i que la gesta seria reconeguda.

Durant el descens, va passar a gran velocitat per les cotes de control en què hi havien els bussejadors de l'equip de suport. Però una sensació d'intranquil·litat va assolar l'escenari de la competició quan van transcórrer els 3 minuts, habituals en aquestes proves, sense tenir notícies d'ella.

Al cap de gairebé 10 minuts, els bussejadors apareixen a la superfície amb el seu cos, encara amb vida, però Audrey mor a l'ambulància, camí de l'hospital, entre els braços de “Pipín”, l'actual campió del món d'apnea.

Potser la confiança en els excel·lents resultats dels entrenaments previs li va fer abaixar la guàrdia... potser va haver-hi una fallada mecànica al trineu… res importa ja… la nostra campiona ja no està amb nosaltres. Aquesta vegada la partida la va guanyar el “gran blau” i l'Audrey, simplement, no ho va aconseguir.

La notícia ens va colpejar a tots durament. La difusió d'aquesta va ser lenta; els mitjans de comunicació va semblar que la deixaven de banda i els mitjans especialitzats van publicar només una breu nota, però va ser suficient per deixar-nos atònits a tots.

Com a resultat d'aquest tràgic incident, l'organització FREE ha eliminat la modalitat de descens de “pes variable il·limitat” -també conegut com “no limits”- de la llista de competicions homologades, sent els actuals rècords els únics que es reconeixeran a partir aquest moment. Aquesta decisió s'ha justificat basant-se en els alts riscos que comporta aquesta pràctica.

La modalitat “no limits” és la disciplina de busseig en què els rècords són més profunds, però també la que es considera més perillosa. És la mateixa que apareix en la mítica pel·lícula de Luc Besson, “El Gran Blau”.

FREE també ha suspès les competicions de descens en la modalitat de “pes variable limitat”, fins que s'aprovi un nou sistema de seguretat. Així mateix s'aplicaran restriccions a la modalitat de descens amb “pes constant”.

LA SEVA VIDA

Audrey Mestre va néixer a França l'11 d'agost de 1974, al si d'una família de bussejadors en què l'avi i la mare practicaven la pesca submarina. Es va iniciar molt aviat en aquesta pràctica. Als 13 anys ja bussejava amb botella, encara que per ser tant jove no va aconseguir la primera titulació fins als 16.

El 1990 es trasllada a Mèxic amb la família, i la passió pel mar la porta a estudiar biologia marina. Presenta la seva tesi doctoral el 1995 sobre la fisiologia del busseig, amb un estudi sobre els grans profundistes -era gran admiradora de “Pipín”-. Amb la tesi va pretendre demostrar un tema què havia llegit en una revista: que els pulmons del bussejador s'omplen de plasma quan abasten grans profunditats.

El 1996, de la mà de “Pipín”, s'introdueix en l'apassionant món del profundisme. Crea amb ell la IAFD (Associació Internacional de Busseig Lliure) amb seu a Miami. A partir de llavors, una successió de rècords deixa clar que el profundisme és la seva passió…

El 29 de maig de 1997 aconsegueix el primer rècord mundial femení, baixant a 80 metres en apnea a la bella illa de Gran Caiman.

El 6 de juny de 1998 aconsegueix un nou rècord, bussejant en tàndem amb “Pipín” fins als 115 metres de profunditat. Aquest rècord no va ser homologat perquè no estava present cap agència per certificar el rècord.

El 13 de maig de 2000 bat el rècord femení de profunditat baixant a 125 metres, 10 metres més que el rècord que ella mateixa ostentava des del campionat de Mèxic. El nou rècord va tenir lloc a l'illa de La Palma (Illes Canàries, Espanya) i el temps total de la gesta va ser de 2 minuts i 3 segons, dels quals 1 minut i 8 segons es van emprar a baixar, 10 segons en un descans a 125 metres per inflar el globus d'ascens i tan sols 44 segons per a l'ascens final.

El 18 de maig de 2001 Audrey i “Pipín” aconsegueixen els 100 metres de profunditat bussejant en tàndem. Aquest rècord, a diferència del de 1998, si que va ser reconegut per totes les organitzacions.

El 19 de maig de 2001 aconsegueix un nou rècord mundial en arribar als 130 metres en Fort Lauderdale (Florida) en només 1 minut 56 segons. Amb aquest rècord passa a ser la cinquena persona a tot el món -home o dona- que ha bussejat fins a més profunditat en apnea.

El 12 d'octubre de 2002, Audrey Mestre mor en intentar batre el rècord absolut en la modalitat de “pes variable sense límits”, que ostentava “Pipín”, i que estava fixat en 162 metres de profunditat. Encara es desconeix si Audrey va arribar als 171 metres que s'havia fixat com a meta per batre el rècord.

Tots els qui l'admiràvem constatem, amb gran tristesa, que ha mort una gran dona. Però el seu record continuarà viu dins tots nosaltres, els qui estimem el blau tal com ella el va estimar. Tots sabem que el mar és un medi tan bell com hostil, al què no cal témer, però sí respectar, i del qual no coneixem els límits. Audrey va morir tractant de descobrir-los.

Audrey Mestre era, i sempre serà, una "dels nostres”.

Hi ha un límit per a l'home?

Alguns bussejadors han trencat últimament els esquemes amb què es batien els rècords de profunditat. Fins ara els rècords se sobrepassaven per la mínima expressió possible, però últimament assistim a un gran canvi. Per exemple, l'apneista Tanya Streeter va arribar fins als 160 metres de profunditat. “Pipín” va arribar als 162 metres. Llavors Audrey Mestre va arribar als 166 i després als 170 metres en una sèrie d'immersions d'entrenament, dies abans de la seva mort. És com si haguessin canviat les regles del joc. Però aquesta “carrera” s'ha vist truncada per la tragèdia.

Els científics estan estranyament silenciosos. Pioners com Jacques Mayol o Enzo Maiorca van ser advertits d'una sèrie de barreres físiques que mai podrien traspassar... i les van traspassar. Els científics estaven segurs que baixar més enllà de 100 metres era letal, perquè es provocaria un aixafament del tòrax i una mort segura. Amenaces semblants s'havien fet públiques abans, quan els apneistes es van acostar als 30 metres, després als 50 metres i més tard a altres profunditats semblants.

La capacitat de l'home per innovar en tècniques de busseig i la tecnologia associada han portat als bussejadors a una regió on la ciència s'ha quedat sense paraules.

Es creu que el “mur impenetrable” en temes d'apnea profunda està relacionat amb la toxicitat de l'oxigen. La pressió parcial d'oxigen en la sang dels apneistes exposats a aquestes profunditats està, actualment, més enllà de totes les taules conegudes, prop del doble del valor màxim considerat com a segur (1.6 ATA).

El temps d'exposició és crític, sens dubte, perquè els riscos hi augmenten. Tot i que els trineus que s'empren en les baixades són més ràpids que mai -especialment des que “Pipín” va introduir el tefló en els cables i les superfícies de guia- les immersions més profundes comporten temps de descens més llargs. Majors pressions parcials de O2 i majors temps d'exposició... Per no parlar de la narcosi, una mena d'intoxicació per nitrogen, vella coneguda dels bussejadors autònoms profunds, i que avui dia és una experiència familiar per als apneistes profunds…

On està el límit?

Més fotos

   

Més informació

El lector pot trobar molta més informació i fotos sobre el tema als següents enllaços:

També us recomanem una pel·lícula: El Gran Blau, dirigida per Luc Besson, i de la que teniu una interessant ressenya publicada per Eulàlia Rodés a M@re Nostrum:

bandamed.gif (223 bytes)

AGRAÏMENTS

S.A.F.E.R.

Subscríbete a Revista Aquanet... ¡¡ Es Gratis !!

bandamed.gif (223 bytes)

© Text: Miquel Pontes 2002
© Fotos: IAFD

 

  Navegación rápida

   


Aviso Legal

© Miquel Pontes 1996-2017  Todos los derechos reservados


Última modificación: 07 d’agost 2017 05:53


Hemos recibido visitas