Quan Nostre Senyor creava les bèsties, el diable el volgué imitar i va desafiar-lo a
veure qui dels dos faria una bèstia de mar que no fos cap peix i que caminés com les de
terra, i que resultés ben airosa i gallarda. I Nostre Senyor va crear la llagosta i en
Banyeta el cranc.
Contada per Joan Raban, de Cadaqués (1918)
De com foren creats la
llagosta i el pop
Mentre Déu feia els peixos, el diable el va reptar i li va dir que fer bèsties que
nedessin per dins de l’aigua no volia cap mèrit, i que la gràcia fora
fer-ne una
que caminés, com ell la faria. Déu no replicà i posà mans a l’obra.
El diable envià tota una colla de dimoniots per què d’amagatotis espiessin quina
mena de bèstia feia el Creador. Li van portar la nova que fes un peix rodó,
vermell, amb
crosta i amb quatre potes. Era la llagosta.
El diable es posà a la feina. Per tal de superar Déu, li va fer vuit potes.
Presentades les dues obres, resultà que el diable va fer el pop, que no li sortí rodó;
la capsa li va resultar tova; amb tantes potes no sabia de caminar, i en comptes de la
gràcia de la llagosta tenia tota la fesomia del dimoni.
El dimoni no es va donar pas per perdut, i a la vista de la llagosta la volgué
superar, i va voler fer tot un seguit d’animalons: la cabra, el cranc, la galera,
l’escamarlà i tots els altres peixos que caminen fatxosos i malgirbats com a bona
obra diabòlica.
Segons Joan Flavià, de la Barceloneta (1918)
De com foren creades la
palaia i la rajada
Quan la creació dels peixos, el diable volgué imitar Déu i àdhuc
deixar-lo enrera
amb la seva obra. Mentre el Creador feia la palaia, procurà veure quina fesomia
d’animal tenia per tal de fer-ne una altra de semblant però millor. I, després de
posar a contribució tot el seu enginy, va fer la rajada. D’ací que hom digui que la
palaia i la rajada són germanes i que aquesta darrera sigui qualificada de palaia del
diable o de l’infern.
Contada per Pere Pau Marc, de Badalona (1918)
De com va ésser creat el peix
volador
Quan va néixer el bon Jesús tots els ocells van anar a adorar-lo i la cova a tota
hora estava voltada d’una gran ocellada. L’oreneta en tingué
enveja, i amb el
seu volar lleuger i ràpid va fer tot el possible per esbarriar els grans vols
d’ocells que de pertot arreu feien cap a la cova. La Mare de Déu la maleí i la va
convertir en peix, sense que per això perdés del tot la gràcia de saber volar
i, sense
deixar d’ésser un peix, vola com un ocell.
Contada per Tuies Ferrer, de Badalona (1918)
De què ve la sardina
La sardina neix de la bromera de la mar; quan, després d’una gran tempesta en
què, per efecte de la maror, s’ha aixecat molta bromera, la pesca de la sardina
augmenta. La maror, la produeix el diable quan s’enfureix, i la bromera de
l’aigua és la que li surt de la boca per efecte de la ràbia. Per tant, si el diable
fa la bromera i ella cria la sardina, aquest peix és fill del dimoni.
Contada pel Pastafang, de Mataró (1919)
D’on ve la rajada
Hom creu que la rajada no és pròpiament un peix, ni tan sols un animal. Hom diu que
és una animeta escapada de l’Infern el dia de Tots Sants, que vaga eternament per
damunt de l’aigua perquè no pot tornar a la mansió del diable ni pot pujar al cel.
L’ànima va escapar-se per una de les portes de l’Infern que donen al mar i va
trobar que no pogué tornar a terra com volia.
Contada per Teresa Raban, de Cadaqués (1920)
De què ve el besuc
Havia estat un mariner d’una bellesa excepcional, tant, que la sirena, que és la
reina, se’n va enamorar i li va demanar per casar-s’hi. El mariner s’hi va
avenir.
La sirena li va imposar una sola condició: que no es recordés mai més que havia
estat un home com els altres i que mai no els ajudés per res ni volgués saber res
d’ells. Van fer unes noces que hi van assistir tots els peixos de la mar, que els
tenien per reis i senyors.
Passat molt de temps que vivien en santa pau i harmonia, es va escaure que un germà
del mariner marit de la sirena es va trobar en greu perill de negar-se per una gran maror
que la sirena va moure expressament per veure fins on arribaria l’amor que el seu
marit li tenia.
El mariner, en veure que el seu germà estava a punt de negar-se, demanà a la seva
muller que apaivagués la maror; però ella encara va fer enfurir més la mar.
Va poder més en el mariner la força de la sang que totes les riqueses i opulències
reials, i decididament va salvar el seu germà per damunt de la prometença que havia fet
a la sirena. Ella, tota enfurida, va convertir el seu espòs en besuc i el seu cunyat en
el pagell.
Per això el pagell i el besuc s’assemblen tant, perquè son germans.
Els qui es diuen pagell de llinatge són descendents i familiars d’aquests vells
mariners. I diuen que no hi ha ningú que s’anomeni pagell que es dediqui a cap ofici
de mar, puig que els parents van jurar que mai més cap dels familiars no es dedicaria a
feines de mar.
El mariner encantat es deia Quimet, i d’ací que hom també apliqui aquest nom al
besuc.
Contada pel Pastafang, de Mataró (1919)
D’on ve el llamàntol
Hi ha qui no el te per un peix; és una ànima en pena damnada a voltar sempre per la
mar sense repòs i sense poder deturar-se mai mentre el món serà món, en càstig
d’un mal fet.
Hi ha qui diu que és l’animeta d’un pescador que es trobava en treballs i
que en comptes de resar i demanar l’ajut del cel, segons és costum i raó, renegava
i maleïa. Nostre Senyor el va condemnar a tornar-se una bèstia estranya i obligada a
restar per sempre a la mar, tant en maror com en bonança.
D’altres diuen que és l’ànima d’un pescador que va sortir a calar en
diumenge o per la nit de Nadal, perquè antigament era mal mirat el sortir a en mar per
feina els dies festius i assenyalats.
La gent vella mirava els llamàntols amb respecte, i si en treien algun amb els ormeigs
el tornaven a tirar a mar.
Diuen que abans, de tant en tant, aquest peixó semblava que es queixés i com si
somiqués, i per això li van treure el nom de "llamàntol", perquè es
"llamentava".
Contada per Joan Raban, de Cadaqués (1921)
De què surt l’aranya de mar
Hom creu que hi ha un diable especial de la mar que quan te ràbia treu una gran
bromera per la boca que s’escampa per damunt de l’aigua. Aquella escuma és sola
i arriba fins al fons, on es torna com una grana, i de cada gra en surt una aranya. Aquest
peix és, doncs, fill del diable i té tota la dolenteria i la fúria malèfica que hom
atribueix al dimoni. Entre aranyes, per tant, no hi mascles.
Contada per Vicenç Amades, de Prat de Comte (1918)
De què ve la sípia
Una vegada, a un músic tocador de guitarra que feia un viatge per mar, li va fer molta
gràcia la sàssola de fusta que fan servir la gent de mar per a treure l’aigua quan
n’entra dins de la barca, i en va agafar una i se l’amagà dins de la capsa de
la guitarra amb intent de quedar-se-la.
Però heus ací que en càstig es desencadenà un gran temporal que gronxava el
bastiment com si hagués estat un bressol, i amb la marejada va caure la guitarra cap al
mar i de cap manera no la’n va poder treure.
Després de molt de temps la guitarra es va tornar una bèstia de mar que no és peix i
que és diferent de totes les altres, i que te forma de guitarra i s’anomena sípia,
que és com antigament se’n deia de la guitarra.
En comptes de tenir ossos com hauria de tenir si fos bèstia de terra, o bé espines
com si fos peix, té una mena d’escut en forma de sàssola, que és la que havia pres
el guitarrista i que va ésser la causa de la formació del peix.
Contada pel Pastafang, de Mataró (1918)
De què ve el molà
El molà és el peix més gros de la mar. La seva forma és diferent de la de tots els
altres peixos; sembla més aviat una grossa barca que no pas un peix. Tot i ésser
immensament gros, no és de témer, perquè les embarcacions li fan por i fuig quan en veu
una.
Abans d’ésser peix era un pirata que empaitava, robava i tirava al fons tants
vaixells com podia. Per poder acostar-se a les embarcacions sense ésser descobert
construí una embarcació amb forma de peix, a la qual els vaixells que la veien
s’acostaven en lloc de fugir-ne per tal de veure si la podien pescar; i sempre
se’n adonaven de l’engany quan ja no eren a temps de fugir. Tantes malifetes van
fer que cap patró no s’atrevia a navegar.
Déu el va convertir en peix en forma de vaixell. Quan veu una embarcació fuig per no
recordar el seu càstig. El molà d’un cop de cua tomba un vaixell i llança uns
bufecs tan forts que, si hom no és amatent a arriar les veles, les infla amb tanta força
i rapidesa que tomba una embarcació com una lleugera palla.
Treu pel nas l’aigua que engoleix en caminar i llança uns raigs altíssims i tan
abundants, que si cauen damunt d’una nau inunden la coberta i la fan enfonsar.
Es menja un home com si res. Plora com un infant per tal d’enganyar. Si algun
mariner, no advertint que pot ésser el molà, en sentir el seu plor creu que és un
infant i es llança a l’aigua per salvar-lo, a l’instant és engolit pel
monstre.
Contada pel Pastafang, de Mataró (1922)
Perquè
l’anguila pot viure a dins i a fora de l’aigua
L’anguila és la serp que va crear el dimoni per temptar la nostra primera mare
Eva, que per tal d’amagar-se del gran pecat que havia comès es va tirar al mar i es
va tornar peix, però sense perdre la facilitat de poder viure fora de l’aigua, i
així pot servir més be el seu amo i fer-li d’espia, puix que quan li convé és
terrassana i corre pels camps i quan vol fa de peix i viu pel mar o pels rius.
Contada per Concepció Angerri, de Barcelona (1918)
De què li ve, al bacallà,
el nom que té
Un dia el bacallà es passejava mar amunt i mar avall manant i disposant com si fos amo
i senyor. L’entonament del bacallà va displaure als peixos i acudiren a llur
sobirà. El rei cridà al bacallà i li digué imperiosament: "Tu, calla". I des
de aleshores "va callar" i mai més no ha dit res. D’ací deriva el seu nom
i el qualificatiu de "tall mut" amb que humorísticament és designat.
Contada per Maria dels Trossos, de Barcelona (1918)
Per què l’orada és
de color d’or
L’orada es menja l’or que cau a la mar i va a dipositar-lo en un punt molt
allunyat on s’ha arribat a fer una grossa illa que constitueix el tresor de la mar.
Per això no es treu de la mar cap objecte d’or.
Per evitar que el prenguin, a la vora d’aquesta illa sempre hi ha temporal i fa un
oratge que impedeix d’arribar-hi. L’or es presenta en forma de pedres plenes de
marisc i rosegades per l’acció de l’aigua, que les fa lletges i sense cap
atractiu.
Si alguna de les poquíssimes persones que han pogut arribar a aquesta illa n’ha
agafades, fins al cap de set anys no se li han tornat dorades. Les orades son menjadores
d’or i d’ací el bonic color daurat que les distingeix.
L’únic or que tal com hi ha caigut ha pogut ésser tret de la mar ha estat dintre
del ventre de les orades que se l’havien menjat en aquell moment.
Contada per Pere Seró, de la Figuera (1918)
Per què els dofins no fan de
cavall
Abans els dofins havien fet l’ofici de cavall. Així que hom arriba a la vora de
la platja, se li presentava un dofí que no parava de remenar la cua per convidar-lo que
pugés damunt seu i per passejar-lo per tot arreu com ho hauria fet un cavall.
Hom se’n servia per fer viatges entre poblacions costaneres; enllà del mar no,
perquè els dofins no el travessen i no es mouen gaire de la vora de terra.
Antigament el viatjar per mar resultava fàcil, perquè els dofins coneixien molt bé
tots els racons i no calia sinó indicar-los el punt on es volia anar i sempre el sabien.
Una vegada dos reis que estaven en guerra van tenir la pensada d’organitzar uns
exèrcits muntats damunt de dofins. Així el guerrer que resultaria ferit o decantat
cauria a l’aigua i moriria, i no seria com en terra, on es refeien aviat i tornaven
de seguida a guerrejar. Van encarar-se dos exèrcits grandiosos i van fer una batalla molt
forta.
De la batussa, en van resultar molts dofins morts, sense tenir cap culpa de les
baralles dels homes. El rei dels peixos els va privar que mai més es deixessin muntar per
ningú i que fossin esquerps com els altres peixos.
Contada per Josep Cases, de Barcelona (1918)
Per què el congre és beneït
El congre fou beneït per Nostre Senyor, i per això la seva carn és tant saborosa.
Durant l’estada de totes les bèsties dins de l’Arca de Noé, les múrries de
les rates no es van saber estar de rossegar i van fer un forat a l’Arca pel qual hi
entrava una gran aiguada que posava en perill el bastiment.
El vell Noé tot es va esparverar i va creure que tots anaven a ofegar-se. El congre es
va oferir per posar-se com a tap al forat, per tal de privar l’entrada de
l’aigua. Amb la seva galant acció va salvar la vida de tots els éssers de la
creació, i per això fou beneït.
Contada per Tuies Ferrer, de Badalona (1918)
Per què la picada
d’escórpora és mortal
Abans l’escórpora havia estat la reina de la mar. Era molt envejosa i volia
regnar també damunt la terra. Per assolir-ho es va donar al dimoni, que la va fer seva i
li va fer perdre l’estima i la confiança dels altres peixos. L’escórpora va
tornar-se verinosa i va mudar en verí un licor molt dolç que fins aleshores havia
segregat i es tornar terrible per als altres peixos i per a l’home.
Contada per Vicenç Amades, de Prat de Comte (1918)
