El Mar i jo
per Rosa Calef

quests dies, passejant tranquil·lament per la platja, amb la meva filla al costat, veient el mar, tan immens, tan blau, tant especial... sentia que era la persona més feliç del món i que tenia molta sort d'estar al seu costat.

Veure el mar ben acompanyada em relaxa, em dona sensació de pau i de llibertat. És com si, de sobte, s'en anèssin tots els fantasmes, tots el problemes, totes les angoixes, i per un moment m'en oblido de tot, de la ciutat, dels sorolls, del treball, de la família.....

Es important poder apropar-me al mar de tant en tant, sentir el seu olor, veure les tonalitats de l'aigua en un día gris, quan tot sembla trist i melancólic. Sentir el mar de prop em calma, peró sobretot m'agrada veure el mar "enfadat".

M'imagino que està enfadat per tot lo dolent que l'home li fa i es subleva perquè, en els fons, ningú el pot aturar, i aixó és el que més m'agrada. És tant fort, tant poderós, tant independent, que fins i tot, a vegades, sento una mica d'enveja d'ell. Ningú, ningú, el pot aturar.

I, ni cal parlar-ne, quan el dia és assoleiat i veus el mar, s'et contagia la seva alegría, les seves ganes de viure i, si l'escoltes be, sents la seva rialla, i tots els problemes s'en van de sobte.

Estigui content o enfadat, el mar ho es tot per a mí. Quan estic a prop d'ell em sento bé i m'en oblido de tot lo dolent que pot passar.

Tota la gent que fa coses en contra d'ell tindríen que aturar-se a pensar, i a mirar-lo una estoneta, i comprendríen que és la nostra vida i que, per a alguns de nosaltres, és molt important.

© Text: Rosa Calef